L’acte ha tingut lloc el divendres 14 de febrer de 2025 a les 19:30 h a casa de Cultura de Picassent. I la presentació ha estat a càrrec de Juan J. Díaz Alemany, membre de la directiva de l’Associació. A continuació, exposem les seues paraules de presentació del poeta:

Marc Granell, va nàixer a València en 1953 i va estudiar Filosofia i Filologia, en la Universitat de València.

Fins a l’any 2018 va treballar com a traductor en la Diputació de València, traduint entre altres de Bertolt Brecht, en el català o Vicent Andrés Estelles a l’espanyol.

Va participar amb Adolf Beltrán, Josep Piera i Eduard Verger, en la fundació de la revista literària CAIRELL i va ser director de la col·lecció Gregal Poesia. Ed. Tandem.

També va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés 1976 i el premi Ausiàs March, 1979. En els anys 90 publica diversos poemaris, com per exemple Fira desolada, Versos per a Ana o Corrent de fons.

L’Editorial Bromera li publica una nova antologia poètica, reunida en el volum Poesia completa 1976-2016.

Sens dubte, Marc Granell és un dels escriptors valencians més llegits, rebent en 2020 el Premi Lletres Valencianes atorgat per la Generalitat valenciana. La seua obra és molt extensa i en ella han col·laborat grans il·lustradors, com Paco Giménez, Manel Granell, Rosa Torres, etc.

Finalment, tinc el gran honor d’haver-hi imprès obres seues com L’illa amb Llunes, Versos per a Marc i L’horta Nostra. Tots ells dissenyats pel seu germà i amic Manel Granell.

Juan J. Díaz, va acabar la presentació amb les paraules: “Amics Vicent i Marc, teniu la paraula. Encara que abans, he de dir-vos que el nostre president Vicent Albert… Nassiet, tenia molta il·lusió d’esta activitat, que per motiu de Dana i la seua recent defunció, no ha pogut veure, però que on estigui estarà orgullós d’aquest acte.»

Este article, estaria incomplet si es no exposara la gran i elegant presentació que Vicent Torres Aguado va fer de Marc Granell. Perquè tots la puguem gaudir, us deixem amb la seua descàrrega en PDF.

Descàrrega de la presentació de Marc Granell per Vicent Torres Aguado en PDF.

Juan J. Díaz Alemany
Fernando Cuanca

L’acte ha tingut lloc a la Casa de Cultura de Picassent amb una gran afluència de públic, com a mostra de l’interés d’aquest llibre. L’acte d’obertura ha sigut a càrrec d’Ernest Pastor, i la presentació de l’autora per César Guardeño, Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de València, guia de Trisme de la Comunitat Valenciana, i propietari i gestor de l’empresa CaminArt. *Camins de Cultura i d’Art, fa visites culturals per la ciutat de València (www.caminart.es).

Eva Ruano Corral.

La presentació ha sigut a càrrec de la mateixa autora: Eva Ruano. És llicenciada en Filologia Romànica, encara que porta més de vint anys acudint a cursos d’història medieval i documentant-se sobre el segle XV. Ha sigut precisament la seua passió per aquest moment històric i el desig de donar-lo a conèixer, la qual cosa la va portar a escriure esta novel·la. Que, tant els habitants de la ciutat com els forans, vegen València com l’esplèndida ciutat que és, amb una història sempre fascinant.

Com a introducció a la presentació del llibre, Eva va destacar com, “al llarg de l’any, moltes persones visiten la ciutat de València, però són poques les que coneixen la seua història, que res ha d’envejar a la de qualsevol capital europea.”

“El nostre segle XV va ser sens dubte un segle d’or a nivell econòmic, la qual cosa va portar amb si una florida cultural tant en l’arquitectura, com en la literatura i en la resta de les arts.

En aquest context històric i cultural, seran els esplèndids frescos renaixentistes de la catedral els protagonistes d’esta novel·la històrica.” Va afegir l’autora.

Sobre la novel·la ARCÍS (1469).

ARCÍS (1469) és un llibre editat per l’editorial Samaruc. En ell se’ns conta la història que s’amaga darrere dels àngels músics que podem contemplar en l’absis de l’Altar Major de la Catedral de València.

La novel·la comença el 21 de maig de 1469, quan Arcís, un jove pintor que treballa com a oficial en el taller del seu oncle, es dirigeix a la catedral al costat de la seua família, per a presenciar la celebració de la Pentecosta, amb la tan esperada palometa, un colom de grans dimensions que durant el seu descens va llançant focs artificials.

Esta celebració acabarà amb un terrible incendi que devorarà les pintures que decoraven l’Altar Major. A conseqüència d’esta tragèdia, el capítol es veurà obligat a prendre una sèrie de decisions amb l’objectiu de recuperar l’esplendor perduda.

Amb la finalitat que les noves pintures es facen amb la tècnica del fresc, portaran des de terres de Castella fins a València a un pintor florentí, Niccolò Delli, que realitzarà una prova a l’Aula Capitular durant la qual no faltaran enfrontaments amb alguns dels canonges, a més de contratemps en el procés, a causa de problemes de salut que el portaran al fet que no puga emprendre les pintures de l’altar major.

Tots estos problemes, faran que s’encarregue el projecte a dos pintors locals, la imperícia dels quals provocarà que, no sols no acaben les pintures, sinó que acaven processats pel mateix capítol.

Lluites internes, enveges i enfrontaments amb els pintors que treballen a la ciutat portaran al fet que, finalment, haja d’intervindre el bisbe de València i cardenal de Roma, don Rodrigo de Borja, qui triarà personalment a dos pintors italians de la seua confiança perquè decoren amb els seus esplèndids frescos la Capella Major de la catedral.

En esta novel·la, acompanyats de la curiosa mirada de Arcís, serem testimonis d’un dels moments més apassionants de la nostra ciutat.

La directiva de l’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado, agraïx la presència a tots els assistents, així com a César Guardeño i Eva Ruano per participar en aquest interessant i emotiu acte.

Fernando Cuenca
Juli Sanchis Aguado

L’acte ha estat presentat per Juli Sanchis Aguado membre de la Junta directiva de AACA. A continuació reproduïm la seua intervenció, amb la qual presenta a Juan Pérez Fernádez (Juanarete), José Mª Azkárraga i a Manuel Granell.

Presentació de Juli Sanchis.

Hui tenim l’honor de presentar “Plomo y Gualda, entierro mexicano de Azaña en Francia”, un extraordinari còmic que ens conta els avatars de D. Manuel Azaña, en la postguerra per la persecució a la que es va veure sotmès per Franco i l’extraordinària actitud del govern de Mèxic amb ell, mitjançant Luis Ignacio Rodríguez Taboada, ambaixador de Mèxic en França, així com l’acollida que tingueren milers de refugiats a Mèxic, contrastant amb una actitud més be freda i poc col·laboradora del govern francès, envaït per Alemanya. Però del contingut i de Memòria històrica ens parlaran José Mª Azkárraga i Manuel Granell, companys de mesa.

El llibre, amb tapes dures i un total de 90 pàgines, del que JUANARETE és autor del guió, està esplèndidament dibuixat per Manel Granell, amb un dramatisme que resulta colpidor i una força com requerien els fets.

Un llibre totalment recomanable que ens conta una part desconeguda de la nostra història, es llig d’una sentada i el podeu adquirir a l’entrada de la Sala.

Un xicotet detall sobre el llibre. El pròleg està a càrrec de Loreto Urraca Luque, que en la presentació del llibre a València manifestà, al igual que en el pròleg, que renegava del seu avi, Pedro Urraca Renduelos, donat que es tracta del policia encarregat per Franco de perseguir a D. Manuel i que li va fer la vida impossible fins la mort.

Juan Pérez Fernádez (Juanarete).

Maño de naixement i residència, és guionista de tebeos i té el Premi Tram al millor guió de còmic aragonès 2020 per Frontera de Ordesa.

Premi al millor guió de còmic aragonès 2022, al Saló del Còmic de Saragossa. Els seus guions sempre parlen de memòria democràtica i justícia social, amb un profund rigor documental.

Ha publicat, a més de Plomo y Gualda, “Hijos de la noche”, “La pitillera húngara”, “OSTA”, “Frontera de Ordesa”, “Pepe Buenaventura Durruti” i “La bondad y la ira, Ultimas horas de Ramón Acín”.

José Mª Azkárraga.

José Mª Azkárraga naix a Oklahoma l’any 1957. És biòleg, fotògraf i escriptor. Coautor de la ja mítica “Guia Urbana de la València Republicana 1931-1939” I promotor de nombroses publicacions i exposicions sobre Memòria històrica.

Ha publicat: “Renda limitada”, “Despoblats moriscos”, “Tempesta de ferro”, “Els refugis antiaeris a València” i “Mons tribals”. Actualment treballa sobre una exposició al Botànic.

Manuel Granell.

Manuel Granell es va iniciar publicant a la revista de terror SOS de Editorial Valenciana. Més tard va dibuixar historietes per a revistes Italianes com Bliz o Albo.

Amb Paco Giménez publica còmic eròtic per a editorials italianes, així com fent les llapisseres per a una Biblia en còmic per l’Editorial Cedro. Posteriorment es dedica a la il·lustració infantil per a diverses Editorials com Anaya, Bromera, Bullent, Gregal, etc.

Treballa en editorials com director artístic dissenyant publicacions. Durant 30 anys ha segut cap de publicacions del IVAM on ha dissenyat centenars de catàlegs, cartells i demés materials del museu. I ací puc donar testimoni de la maquetació del meu llibre “50 ANYS FENT HARCA”, dirigida per ell.

Mai ha deixat de dibuixar, realitzant diverses exposicions de pintura i dibuix. La seua inclinació pel novè art fa que publique l’any 2013 “No volverán”, una historieta breu sobre el camp de refugiats republicans a França.

L’any 2022 publica en Desfiladero Ediciones “Cava i calla, Marcelo Usabiaga, luchador antifascista”, amb guió de Pepe Gàlvez i la col·laboració de Sento Llobell.

“Plomo y Gualda, entierro de Azaña en Francia” és la primera col·laboració amb el guionista Juanarete. Algunes pàgines d’aquesta obra formen part de l’exposició “L’exili de 1939 al còmic” en el MUME, Museu Memorial de l’Exili.

Esperem que açò siga continuació de noves produccions.

Galeria fotogràfica de la presentació del llibre “Plomo y Gualda, entierro mexicano de Azaña en Francia”

Rosa, periodista i escriptora, tots la conegueu, ha treballat en nombrosos mixos de comunicació, València Setmanal, Periòdic de Catalunya, El País, Diari de València… Directora del seminari Dos a Dos, Jefa de redacció de Radio Cadena Española, primera directora de Radio 9…

Autora de llibres, “Matilde Salvador”, “Conversaciones con una escritora apasionada”, “María Cambrils, el despertar del feminismo socialista”,

Premi Vicent Ventura en el 2013, per tota una trajectòria cívica en defensa de la dignitat del poble valencià…

Em deixo moltes coses, de totes maneres per mi el més important lluitadora com dia abans per la llibertat i per al feminisme.

Josep Vicent, fotògraf, llicenciat en Belles Arts, Catedràtic de dibuix, com també Rosa, tots vostès el coneguen de sobra, i el mateix que deia abans compromès per la llibertat…

Reporter de València Semanal, Cartelera Túria, Periódico de Catalunya, Interviu, etc.

Es pot dir que on hi havia un succés, ací estava, em comentava un amic comú, el trist accident de les alfaques, que fou el primer fotògraf a aparèixer, les primeres manifestacions feministes, la protesta per la mort de Valentín González en el mercat d´Abastos i un llarg etc.

Autor també de nombrosos llibres… “Ruano Llopis”, “Cartells de bous”. Alguns dels llibres amb la col·laboració de la seva dona Conxa Baeza…

I acabant, que ací estem per escoltar a Rosa I Josep Vicent… TRETS, un magnífic treball sobre la transició valenciana, més de 500 fotografies, un llibre que tots nosaltres hauríem de tindre en les nostres prestatgeries.

Jo he tingut l’honor d’haver imprès aquest llibre i damunt també a part dels dos autors, dissenyat pel nostre amic Manel Granell.

És tot, bo un tironet d’orelles per Rosa i Josep Vicent, trobo a faltar dos personatges del meu poble Cristòfor Aguado i Juli Sanchis Harca.

Disculpeu és una broma.

Juan J. Díaz Alemany
Vocal Junta directiva AACA

Donem la benvinguda als autors de “La guia de la València del primer franquisme”, José M Azkárraga, Juan Carlos Colmer i Josep Sorribes. Gràcies per estar a Picassent, en esta Casa de Cultura i amb L´Associació de Amics de Cristòfor Aguado, sabeu que esta és la vostra casa.

Em tocava parlar dels autors, però els seus currículums són tan extensos i jo pretenc ser molt breu, no parlaré d’ells, tots vostés poden trobar àmplia biografia déstos magnífics investigadors.

En canvi els parlaré breument d’esta obra. Llibre imprescindible per a entendre una època molt fosca, una època de “duel”, on les valencianes i valencians van estar marcats per una repressió sense límits, per part dels guanyadors de la contesa en la guerra civil.

No sé si puc dir que esta obra és una continuació de la publicació “Guia Urbana. València 1931-1939”. Magnífica i extensa obra, d’ests mateixos autors, amb importants testimonits gravats, on els personatges entrevistats, comptaven les seues experiències… recorde una entrevista del nostre gran amic Josep Vañó. Esta València, era una ciutat alegre, optimista, la llibertat, l’ensenyament, la sanitat…una València pròspera en definitiva.

La València dels anys 40, va ser tot el contrari.

En este llibre, els autors descriuen amb tot detall, lo que va passar a tota una generació…Només veient l’extensa bibliografia consultada, ens podem imaginar del rigor en la qual han treballat.

Destaque, com no, el pròleg de Dolores Sánchez Durá, doctora en història . Sintetitza esta època amb claredat i maestria. Com dic un gran relat i molt emotiu.

L’obra està estructurada en 12 seccions, cadascuna d’elles escrites per especialistes contrastats

01.- L’any de la Victòria…Lucía Aragó, José Mª Azkárraga i Juan Salazar
02.- El Poder…. Andreu Ginés i Josep Sorribes
03.- La Falange… Juan Carlos Colomer
04.- L’Església… Josep Picó i Ramir Reig
05.- Urbanisme…Tito Llopis
06.- La *Arquitecura…David Sánchez
07.- El Mundo Laboral…Alberto Gómez
08.- Educació…Mª Carmen Agulló
09.- Sanitat…Xavier García i Álvar Martínez
10.- Vida Quotidiana…Andrea Moreno
11.- La Cultura… Gil-Manuel Hernández
12.- Repressió i resistència… Lucas Marco i Mélanie Ibáñez

I acabe, no sense abans agrair a la Universitat Politècnica de València, per editar este llibre. Des del meu punt de vista, esta institució és la que millor està publicant a la nostra ciutat.

El disseny, realitzat per Marc Granell, de la Mina Estúdio, és magnífic. Un llibre amb centenars de fotos, mapes, documents, és sens dubte d’una difícil execució.

Moltes gràcies.

Textos: Juan J. Díaz Alemany – Vocal Junta directiva AACA
Fotografies: Fernando Cuenca – Vocal Junta directiva AACA

Aquesta obra és fruit del treball d’investigació i recopilació d’informació sobre la nostra Associació per part d’Eloina Hernández, i amb ella es pretén documentar tot el que han significat 25 anys plens de cultura compartits amb els nostres socis: viatges, concursos de targes nadalenques, premis, concerts, exposicions, biennals de pintura, conferències i moltes més celebracions.

Volem destacar la seua autora, Eloïna, pel seu compromís amb la recuperació i documentació de la nostra trajectòria, la qual queda perfectament reflectida i estructurada en el seu treball.

Tots els assistents seran obsequiats amb un exemplar del llibre com a mostra d’agraïment de l’Associació als seus socis i simpatitzants pel seu recolzament durant aquests 25 anys d’història.

El día elegido ha sido el 9 de junio y el lugar la Casa de Cultura de Picassent. En ella se dieron cita una gran cantidad de familiares y amigos que no quisieron perderse el acontecimiento. La mesa de presentación ha estado presidida por Vicent Albert (Presidente de la Associació d´Amics de Cristòfor Aguado), Jaume Sobrevela (Regidor de Cultura, Festes, Joventud i Participació Ciutadana de Picassent), Voro Gómez i Roselló (Coordinador-asesor técnico docente en DGPE. TIC y aprendizaje de lenguas en la Universidad de Valencia) y Voro Serra i Santamaría como autor del Fotolibro.

Vicent Albert tras agradecer su presencia al público asistente, pasó la palabra a Jesica Fortuny, actriz y soñadora, como ella misma se define. Jesica es autora de Nora, una historia sobre la toma de conciencia de una relación de violencia psicológica, escrita e interpretada por ella y que ha sido Premio del Público en el Festival Escenia. Jesica nos sorprendió a grandes y pequeños con su interpretación de ‘A vint minuts del meu sofá’ y lo hizo como se han contado siempre los buenos cuentos, con complicidad, con intriga, con exageración, desarrollando cada personaje de una forma diferente. Fue Arrancapins, Girallomes, Juanito l’Orso, el tío de la enorme barba con pipa…, una genial interpretación de una gran actriz con la cual, enriqueció esta presentación.

Seguidamente se dio paso a Voro Gómez i Roselló, autor del prólogo que hizo una breve introducción a los cuentos populares en cuanto a su estructura. ‘…siempre narraciones breves trasmitidas de forma oral, con un grupo reducido de personajes, casi siempre son tres los protagonistas, dividido siempre en un inicio, el desarrollo y el desenlace. En el inicio se presentan todos los personajes y sus propósitos. Luego en el desarrollo, el momento más emocionante de la historia y la parte más larga del relato donde la historia, toma forma y suceden los hechos más importantes. Y por último, el desenlace, justo en el punto culminante de la intriga, donde se resuelve la historia, la parte más corta y que puede terminar en un final feliz… o no’.

Durante la intervención de Jaume Sobrevela, destacó el trabajo de Voro Serra y explicó la implicación del Ayuntamiento de Picassent a una obra como esta, en la que su autor da a conocer el término del pueblo y lo pone en valor acompañándolo además con un cuento popular en nuestra lengua, dejándolo plasmado para que futuras generaciones lo puedan disfrutar y no se olvide.

Seguidamente tomó la palabra Voro Serra, quien resaltó en varias ocasiones durante su intervención el papel que ha jugado en este fotolibro su mujer Pau Pascual de la Fuente: “aunque prefiere pasar desapercibida, tenía que haber estado sentada también en esta mesa, porque el proyecto sin ella no hubiera salido así, además lo hacemos todo juntos”. Unas palabras que emocionaron a los asistentes a la vez que reconocía ese trabajo, muchas veces en la sombra, que sin duda juega un papel fundamental en toda gran obra.

Tanto Pau como Voro están enamorados de la Naturaleza y del término de Picassent en particular. Año tras año lo han ido recorriendo, regresando a su casa cargados con cientos de imágenes de lugares, de su flora, fauna y momentos vividos en este gran término y a la vez tan desconocido para muchos.

En este Fotolibro nos acercan a algunos rincones del término de Picassent, con el hilo conductor de un antiguo cuento popular: ‘Arrancapins, Girallomes i Juanito l’Orso’. Un cuento que el tío Pascual Machancoses, conocido en el pueblo como el tío Pasqual de Cansalà le contaba a su padre cuando este tenía unos siete años y le acompañaba cuidando los toros por el término.

Por eso el Fotolibro está dedicado a su padre Salvador Serra Tronchoni, “la persona que em va ensenyar a estimar este poble y el seu terme”. Su padre es quien lo ha ido contando a sus hijos, sus nietos, sus sobrinos… y ahora Voro plasmándolo en este Fotolibro quedará escrito para las futuras generaciones revestido, como se cuenta aquí, en Picassent.

Los cuentos populares fueron durante mucho tiempo la cenicienta de nuestra literatura, mereciendo poca atención. Sí hay algunos trabajos que han recopilado nuestros cuentos populares en alguna edición para que los tengamos a nuestro alcance como cualquier ciudadano de Alemania, Francia, Dinamarca, Italia, Inglaterra… tiene. Preciosas versiones de Blancanieves, la Cenicienta, Pulgarcito, etc. nada tienen que envidiar a Blancaflor, la Serpiente de siete cabezas, Irás y no Volverás, el Principe Encantado…

Los cuentos populares se contaban alrededor de la lumbre, para adultos, para niños, en una tertulia campesina, en el patio de vecindad o en el grupo familiar, no se hacían distingos de edad cuando tocaba contar cuentos. Su mensaje a la colectividad era el mismo de norte a sur, de este a oeste, aunque revestidos en cada lugar con un lenguaje fresco, que no debe asustar, pues de otra forma no serían estos cuentos lo que son, lo que fueron y lo que ojalá sigan siendo tres o cuatro mil años más.

Las fotografías que ilustran ‘A vint minuts del meu sofá’ no son las mejores que los autores tienen, pero sí las que más se adaptaban a la historia contada. Voro Serra es un autodidacta de la fotografía desde que en 1989 comprara en un viaje a Andorra su primera cámara réflex, una Olympus OM 101, asistiendo posteriormente a diferentes cursos de iniciación y técnicas de la fotografía que le hicieron crecer en esta pasión que tiene en la actualidad por ella.

Es un viajero, bueno, tanto Voro como Pau, son viajeros incansables, siempre van cámara en mano ‘disparando chispazos de verde admiración’, eso en cuanto a la ‘naturaleza verde’, porque la otra pasión que ha cautivado a Voro es el mundo submarino, donde también realiza fotografías increíbles a una cierta profundidad, donde es necesario acceder con botella para captar más singularidades en esos fondos submarinos de una belleza sin igual, como las últimas realizadas en Filipinas que he tenido la suerte de disfrutar.

Os dejo finalmente este vídeo de presentación del Fotolito y os animo a visitar y conocer estos bonitos parajes simplemente… ‘A vint minuts del meu sofá’

Autora: Mª Carmen Izquierdo Molins

Imágenes de la presentació del fotollibre A vint minuts del meu sofà

Em van construir com a estructura defensiva almohade sobre un lloc estratègic per a exercir perfectament la meua escomesa per a l’època, el segle XI. Hui, amb tanta modernitat, diuen que estic en les coordenades 39°18′54″N/0°26′27″O. Per a mi, en el complex agrícola cultural de la Torre d’Espioca, al costat de la masia/alqueria que du el meu nom, se’m veu perfectament des de l’autovia 7, just davant dels centres penitenciaris de Picassent 1 i 2, i en un lloc perfectament accessible dins de l’alqueria.

Vaig nàixer esvelta, forta amb cos de pedra i argamassa. Com a torre típica de l’època tinc forma rectangular (4,95m x 5,6m de base), planta baixa i tres pisos amb una alçària de 18,47m. Hui, com els passa als humans, amb el pas del temps, he perdut una miqueta d’alçària i la meua mida és de 16,77m. La meua base és molt sòlida, les meues parets tenen 1,32 metres de grossària que són menors i formen lleixes, a mesura que puge per guanyar visibilitat en l’horitzó. Al meu voltant es van construir edificacions annexes que amb el temps han desaparegut, tot i que encara hui se’n poden trobar algunes restes.

Tornant als meus inicis, des de la meua posició de talaia ajudava a vore arribar els exèrcits enemics o d’altres amenaces amb la major antelació possible. Si hi havia alguna situació de risc per als habitants de la zona, aquests em feien servir també per mitjà de l’ús de senyals de foc o de fum per difondre ràpidament la informació entre les diferents alqueries properes, per tal que tingueren temps per preparar-se davant d’un possible atac. El meu emplaçament era estratègic i privilegiat, ja que es troba al final d’una cadena de pujols que m’eleva sobre el territori circumdant i em facilita una visibilitat de quasi 360 graus. Aquesta posició és la millor de la resta de torres germanes de les alqueries veïnes.

Pel que fa a la meua missió de torre defensiva ha canviat molt. Les voltes que dóna la vida! Hui convisc amb dos torres més, les del centre penitenciari i si des de la meua es vigilava qui podia vindre cap ací, des de les altres dos es vigila qui se’n pot anar.

La història explica que en els meus anys d’esplendor gaudia de gran respecte. Segons Rafel Bosch i López, la primera referència històrica documental que teniu de mi com a Torre d’Espioca, la proporciona el llibre del Fets de Jaume I, on es narra que en una cavalcada que va fer el rei amb el seu exèrcit l’any 1233, cinc anys abans de la caiguda de la ciutat de València, va passar pel meu costat i l’alqueria d’Espioca, la qual estava molt ben defensada, no ens van atacar i van seguir el seu camí fins a Almussafes. També és cert que pocs anys després, en 1238, l’alqueria d’Espioca es va rendir a l’exèrcit de Jaume I després de la caiguda de la ciutat de València, de la mateixa manera que ho van fer gran part de les alqueries del territori, però per mitjà d’un pacte especial per evitar l’ús de la violència.

El primer senyor del nou lloc cristià d’Espioca va ser Roderic Sabata. Eren moments de reconversió religiosa i, per això, van construir a pocs metres de mi, la primera i més antiga ermita del terme de Picassent: La parròquia de Santa Maria.

Com a mi, se la pot visitar amb el permís dels propietaris de l’alqueria. Exactament està situada dins el complex de l’alqueria i durant molts anys va ser l’única ermita per als diferents nuclis urbans confrontants. De fet, en els seus orígens, aquesta va ser també la parròquia matriu sobre els pobles propers com Alginet, Benifaió i Almussafes per tindre jurisdicció eclesiàstica.

Com en el meu cas, amb el temps tot va canviant i el teixit d’edificacions parroquials també va canviar. Per exemple, la distància entre nuclis poblats com Alginet i la parròquia de Santa Maria va ser un motiu al·legat pels habitants d’aquest poble per aconseguir separar-se’n. Una escassetat de transport adequat i una distància de quasi cinc quilòmetres convertien el viatge en dificultós, sobretot, durant les pluges fortes o moments climatològics extrems. Possiblement per aquestes causes es va arribar a la creació i l’alçament de la vicaria d’Alginet el 9 d’octubre de 1375 i, encara que estava sotmesa a la Parròquia de Santa Maria, podien comptar amb un vicari perpetu i evitar, així, tan llarg desplaçament. Segons Paco Beltrán -cronista oficial de Benifaió-, va ser precisament aquesta vicaria l’origen per a l’alçament de la posterior parròquia d’Alginet el 2 d’agost de l’any 1537.

Per aquestes dates, la Torre d’Espioca posseïa una gran hegemonia sobre les poblacions veïnes. Però, segons es documenta, entre els anys 1467 i 1537 van haver una sèrie de causes que conduïren a la seua despoblació. En alguns estudis es parla que es va vore afectada per una sèrie de malalties com les febres tercianes que van delmar gran part de la població, però no se sap molt bé la causa. El que sí està més clar és que la seua escassa població va decidir traslladar la residència a Picassent. L’antiga Torre d’Espioca va romandre despoblada fins a finals del segle XVIII o principis del XIX, quan es va construir la casa d’Espioca.

He viscut des del meu naixement una gran transformació del meu entorn, he patit els avatars del temps i he sobreviscut a guerres i a l’assot climatològic. També he patit actuacions impròpies com la que se’m va realitzar durant el segle passat en una reparació del meu acabament, amb merlets de materials que no són adequats a la meua construcció original. Encara em trobe en «un terreny tancat i protegit», com ho està la resta de l’alqueria, he patit casos d’espoli i vandalisme urbà: Persones que accedeixen a mi, a l’empara de la nocturnitat, per a fer excavacions amb detectors de metalls en recerca de peces de interés. Actes que estan contribuint al meu deteriorament i deixen més empremta que el pas del temps.

Però com dic, tot apunta que la meua vida està canviant i això m’alegra molt. Durant 2016, el grup fotogràfic de Picassent, Picafoto, integrat en l’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado i amb el patrocini de l’Ajuntament de Picassent, va organitzar la primera exposició monogràfica de fotografia sobre mi amb un gran èxit de participació ciutadana i així ho demostren les més de 170 fotografies exposades de la mà d’uns 70 autors. Van realitzar un llibre-catàleg amb una selecció de les meues fotos. Durant el període previ a l’exposició molts dels autors vingueren a visitar-me en diverses ocasions i em van fotografiar de lluny, de prop, de costat… De dia, de nit… Amb sol, amb núvols que amenaçaven pluja… Des del cotxe mentre es conduïa per l’autovia, fins i tot, ho van fer des de casa amb les noves tecnologies… Centenars de fotos per després triar aquelles en què més bonica eixia. Em va encisar tornar a sentir-me protagonista, estimada i m’estremia quan veia gent que deia mentre em fotografiava «Aquesta Torre és màgica, em transmet alguna cosa que no sé què és, però no em canse d’estar al seu costat».

M’expliquen des de Picafoto que 2017 és el meu any, l’any de la Torre d’Espioca, que faran una altra exposició sobre mi, durant sis mesos, al Centre de Salut de Picassent, que a la web de l’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado hi haurà una secció només per a mi, que volen organitzar-me una visita fotogràfica a la qual, de segur, que els oferiré el meu millor somriure. Gràcies per demostrar-me tant d’afecte.

Per cert… Sé, perquè m’ho han explicat, que la meua exposició a la Casa de la Cultura de Picassent també va ser visitada per centenars de xiquets i de xiquetes que feien moltíssimes preguntes sobre mi i això és sinònim que els va interessar i, per descomptat, m’afalaga. La pregunta d’un xiquet em va cridar especialment l’atenció: «Per què em van fer tan lluny?» Va ser la gent qui se n’anà… Jo sempre vaig estar ací i mai vos deixaré.

Autor: Fernando Cuenca
Membre de Picafoto
Associació d’Amics de Cristòfor Aguado

La iniciativa de la Asociació d’Amics de Cristòfor Aguado de despertar el interés por la conservación de la Torre d’Espioca ha dado como resultado una nueva actividad relacionada con el tema: el pasado viernes 31 de marzo, nos ha dado una interesante charla el Dr. Arquitecto Vicente López Mateu, en la Casa de Cultura de Picassent, acerca de La Torre d’Espioca i la seua possible restauració: referencies de les torres Mussa de Benifaió i Sot de Chera (València). Le acompañaban la Dra Arquitecta Teresa Pellicer coautora del proyecto, y Santiago Tormo, arquitecto técnico de la obra.

Amb l’assistència de gran nombre de veïns interessats en el tema, Vicente López ha anat explicant les seues experiències en la restauració d’aquestes dues torres, la veïna de Mussa de Benifaió i la de Sot de Xera, a la comarca dels Serrans.

Les dues torres, que són de procedència àrab, estan construïdes amb tàpia. Tot i que la tècnica emprada és la mateixa; és a dir, que estan fetes per trams mitjançant l’ús d’encofrats, els materials del lloc amb els quals s’han omplit els motles són diferents: la de Benifaió, amb una argamassa de pedra, terra i calç; la de Sot de Xera, amb terra i calç piconada. L’empremta que deixen els tapials en els murs de tàpia depén d’aquests encofrats, ja que, per evitar que es desplacen requereixen l’ús d’agulles que es depositen sobre els trams dels murs ja realitzats, i en alguns casos el travessen, segons van pujant les tàpies, sent visibles les diferents etapes de la seua construcció, davant ulls experts. El seu estudi li va permetre comprovar la mètrica que determina la seua geometria, tant en planta com en elevació.

Ha mostrat durant la seua xarrada nombroses imatges del seu estat inicial abans de l’execució dels projectes de conservació, dels estudis previs realitzats, així com els treballs de consolidació, reparació i mínima recomposició de la seua imatge.

Ens ho ha fet veure com una tasca fàcil, tot i que s’intueixen els complexos i extensos treballs previs de documentació i estudi constructiu, de patologia, dels materials i del terreny que s’han realitzat per arquitectes projectistes, arquitecte tècnic, experts en alçaments per preparar imatges amb escàner de làser, historiadors de l’art, químics, físics, enginyers agrònoms, enginyers de camins, arqueòlegs…, tots ells pertanyents a la Universitat Politècnica de València, coordinats per Vicente López. Aquests estudis requereixen un temps de realització, que permet que l’execució dels treballs siga esglaonada, així com el seu finançament.

A la torre de Mussa s’han executat dos fases després de dos anys de treballs, la d’estudis previs i prospeccions arqueològiques del terreny, així com l’actuació a l’exterior. Queda pendent intervenir a l’interior, que inclou la construcció d’una coberta i una escala d’accés.

La torre de Sot de Xera està totalment acabada, en un procés més dilatat en el temps, ja que els treballs es van iniciar amb la preparació del catàleg de béns i espais protegits, fins a la finalització dels treballs a la torre.

Ha estat una excel·lent xarrada, que va permetre establir un debat entre els assistents, es va posar en evidència l’interés que tenen els veïns de Picassent en la realització d’una intervenció a la Torre d’Espioca. La conservació de la torre es veu ara com més pròxima en el temps i possible.

Liliana Palaia Pérez
Dra arquitecta
Catedrática de Construcción ETSA-UPV (jubilada)
Vecina de Picassent

Galeria d’imatges de la presentació ‘La Torre d’Espioca i la seua possible restauració: referencies de les torres Mussa de Benifaió i Sot de Chera (València)’

A 31 de desembre de 2016 l’Associació compta amb 222 socis i simpatitzants i la junta directiva s’ha reunit en 21 ocasions per a planificar totes les activitats de l’Associació.

Durant el passat exercici, l’Associació realitzà 22 activitats diverses, entre les quals s’inclouen: presentacions de llibres, viatges, conferències, visites culturals, exposicions, actuacions del cor de l’Associació, concerts i el tradicional concurs de targes nadalenques, en la seua 25ª edició.

Els viatges organitzats durant el 2016 han sigut:

• Sagunt
• València (Ruta Lluís Vives).
• Belchite i Fuendetodos.
• València (Col·legi Major de l’Art de la Seda, IVAM i Sant Nicolau).
• Màlaga, Ronda, Nerja i Antequera

En Picassent, a 1 de març de 2017.
El president Josep Vicent Albert Aguado