Este primer lliurament obri una sèrie de tres cròniques dedicades a detallar les vivències, visites i enclavaments descoberts al llarg de cada una de les jornades d’esta estada.

A continuació, recorrem l’experiència i els punts d’interés que van centrar l’activitat del nostre primer dia en terres palentines.

Dia 1: Camí de Santiago

Museu Palau de Don Pere I en Astudillo

El Museu Palau de Don Pere I oferix una trobada singular en què confluïxen la història medieval, l’arquitectura mudèjar i la vida conventual de la comunitat que l’habita. Construït en el segle XIV pel rei Pere I de Castella com a residència lligada a María de Padilla, l’immoble s’integra hui dins del Monestir de Santa Clara, configurant un espai viu on el patrimoni no resta aïllat del dia a dia.

L’edifici constituïx un testimoni de la combinació gòtic-mudèjar, amb arcs, guixeries i patis que evoquen les construccions d’arrel andalusina.

La visita a estes dependències permet recórrer les restes restaurades de l’antiga residència règia, al costat d’una selecció d’art sacre que comprén escultures, peces d’orfebreria i cantorals compresos entre els segles XIV i XVIII. Així mateix, s’exposen fons arqueològics d’origen medieval i col·leccions com la de pessebres procedents de diferents parts del món. Gran part d’este patrimoni manté la seua conservació gràcies al treball continu de les pròpies religioses, aportant una perspectiva propera sobre la cort castellana del segle XIV.

L’enginyeria hidràulica de les rescloses del Canal de Castella a Frómista

A la localitat de Frómista, el patrimoni industrial i la naturalesa s’entrellacen a través del Canal de Castella, la infraestructura hidràulica projectada entre els segles XVIII i XIX per a facilitar el transport del gra de la regió abans de la implantació del ferrocarril.

El punt més destacat d’este traçat al seu pas pel municipi és el conjunt de quatre rescloses consecutives, de la 17 a la 20, dissenyades per a salvar un desnivell d’uns quinze metres d’altura. Este sistema esglaonat permet apreciar amb claredat el funcionament de les comportes destinades a anivellar les barcasses de transport. El paratge, on el pas de l’aigua genera un ritme visual constant, coincidix a més amb el traçat del Camí de Sant Jaume, convertint este entorn en un punt de trobada freqüentat per caminants i pelegrins.

L’harmonia arquitectònica de Sant Martí de Tours

Sense eixir de Frómista, l’església de Sant Martí de Tours representa un dels exponents més depurats del romànic del segle XI. Fundada cap a l’any 1066 per iniciativa de Donya Major de Castella, la construcció destaca per la seua simetria exterior, definida per dues torres cilíndriques en la façana principal i una capçalera amb tres absis proporcionats.

A l’interior, la sobrietat de la pedra nua vertebra una planta de tres naus on destaquen especialment els capitells historiats. Estes peces conserven un repertori d’escenes bíbliques, figures zoomòrfiques i motius vegetals de gran precisió tècnica. Esta narrativa visual es complementa amb la sèrie de permòdols sota el ràfec de la teulada, que exhibixen rostres i figures grotesques característiques de la iconografia medieval, consolidant el temple com una referència per a l’estudi de les formes constructives de l’època.

El monestir de San Zoilo a Carrión de los Condes

El recorregut conclou a Carrión de los Condes amb la visita al Monestir de San Zoilo, un enclavament d’arrels altmedievals vinculat en origen al llinatge dels Beni Gómez i, posteriorment, a l’orde de Cluny. Encara que les seues estructures conserven elements de diverses fases constructives, predominen en el conjunt les intervencions d’època renaixentista i barroca.

L’element més destacat del recinte és el seu claustre plateresc del segle XVI, caracteritzat per una densa ornamentació en pedra a base de medallons, traceries i relleus historiats d’execució minuciosa. L’església annexa, que va albergar sepultures de membres de la noblesa castellana, reflectix també les diferents transformacions estilístiques de l’edifici. Amb la llum del capvespre entrant per les arcades del claustre, el monestir oferix un testimoni de la influència política, religiosa i artística que va exercir este punt neuràlgic de la ruta jacobea.

A través d’un traçat dissenyat per a comprendre el diàleg entre paisatge, pedra i gestió cultural contemporània, la jornada va enllaçar espais d’alt valor arqueològic i arquitectònic, des del silenci monàstic de la plana fins a les valls del nord palentí.

Monestir de Santa Cruz de la Zarza a Ribas de Campos

El recorregut va començar en ple entorn rural de Tierra de Campos, a la vora del riu Carrión, on s’alça el Monestir de Santa Cruz de la Zarza. Els orígens d’este conjunt es remunten a un primer cenobi documentat l’any 922 sota el patronatge del comte Fernán Ansúrez, si bé l’estructura monumental que hui es conserva va arrancar l’any 1176 amb l’establiment de l’orde premonstratés. Després d’un període de notable rellevància durant l’Edat Mitjana i posteriors ampliacions entre els segles XVI i XVIII, el recinte va patir les conseqüències dels processos desamortitzadors del segle XIX, que el van abocar a l’abandó i a una ruïna parcial.

Declarat Bé d’Interés Cultural l’any 1931, el monument representa fidelment l’evolució del patrimoni palentí, caracteritzat per la seua grandesa fundacional, la decadència posterior i la progressiva recuperació impulsada per la societat civil i les institucions locals. Durant la visita vam poder apreciar la seua església de transició cistercenca-protogòtica del segle XIII, marcada per la sobrietat de la pedra calcària i la puresa de les seues línies, així com les restes de l’antic claustre. El punt culminant del conjunt va ser la seua sala capitular, un espai vertebrat per quatre columnes centrals d’on arranquen nou trams de volta, enriquits amb capitells de decoració vegetal i escenes historiades on figuren motius com el Bon Pastor, sant Miquel i guerrers medievals.

Ermitori rupestre dels sants Just i Pastor a Olleros de Pisuerga

El contrast conceptual i tècnic va arribar amb la visita a l’ermitori dels sants Just i Pastor, un testimoni clau dels primers assentaments cristians en terres de frontera. A diferència dels models constructius convencionals, este temple no respon a una arquitectura edificada sobre el terreny, sinó buidada directament en el massís rocós entre els segles VII i IX, amb intervencions posteriors integrades en el fenomen eremític del nord de Palència i Burgos.

En endinsar-nos en este recinte, vam poder comprovar com la pròpia orografia allotja la nau, els absis, els pilars i els arcs esculpits íntegrament en la pedra viva, recreant una distribució basilical dins de la muntanya. L’espai interior es complementa amb les coves annexes que evoquen l’austeritat de la vida anacoreta originària i una necròpoli altmedieval situada en l’entorn exterior, conferint a la parada una dimensió històrica primordial per a entendre els primers segles medievals a la regió.

Monestir de Santa Maria de Mave a Aguilar de Campoo

Continuant cap al nord, el Monestir de Santa Maria de Mave va exemplificar el pas de l’eremitisme primitiu a la maduresa del romànic monàstic. Amb un primer assentament altmedieval datat en el segle IX, el complex actual reflectix les intervencions dels segles XII i XIII vinculades a la comunitat benedictina que el va administrar històricament.

Situat al costat del curs del riu Pisuerga, el recinte acull actualment instal·lacions d’ús hoteler que han permés conservar la seua església romànica i sectors del seu claustre original. Durant la visita vam analitzar l’equilibri de la seua fàbrica de carreu i la perfecta integració de la nau i les estructures conservades en un paratge natural dominat per la vegetació de ribera.

Monestir de Santa María la Real a Aguilar de Campoo

A la vila d’Aguilar de Campoo, el Monestir de Santa María la Real es va presentar com el centre neuràlgic per a comprendre la posada en valor del patrimoni comarcal. Fundat en el segle XII per l’orde dels premonstratesos, l’immoble va travessar dècades de deteriorament abans de convertir-se en la seu central de la Fundació Santa María la Real, entitat pionera a Europa en models de restauració, dinamització mitjançant escoles taller i divulgació del romànic.

Durant l’itinerari per les dependències monàstiques restaurades, l’església abacial i el claustre romànic, vam poder valorar la qualitat escultòrica dels seus capitells i la solidesa dels seus espais de vida comunitària, erigint-se com un dels exemples més clars de com la gestió tècnica i la col·laboració institucional poden transformar un edifici en desús en un eix de desenvolupament cultural i formatiu.

Vila Romana La Olmeda a Pedrosa de la Vega

Canviant radicalment de registre cronològic, el grup es va desplaçar a Pedrosa de la Vega per a conéixer la Vila Romana La Olmeda, jaciment descobert de manera fortuïta en 1968 per un agricultor local. El conjunt mostra la magnificència residencial d’una gran explotació agrícola i senyorial del segle IV d. C., representativa de les elits rurals tardoromanes de la Hispània d’aquella època.

Protegida sota una instal·lació museogràfica d’alt nivell arquitectònic i funcional, la visita va permetre contemplar una extensa superfície de paviments decorats amb mosaics en un estat de conservació excepcional. Entre ells va destacar de manera unànime el mosaic central del oecus o saló principal, que representa la troballa d’Aquil·les a l’illa d’Esciros, al costat d’altres motius figuratius i geomètrics de gran complexitat tècnica que van ajudar a comprendre la vida domèstica i cortesana del món clàssic final.

Saldaña

El tancament de la ruta es va dur a terme a la vila històrica de Saldaña, municipi de referència de la comarca de La Vega-Valdavia que articula els servicis i l’acollida del jaciment de La Olmeda. El passeig pels seus carrers va permetre conéixer la tradicional Plaça Vella amb la seua estructura porticada, l’església de Sant Pere i els voltants del riu Carrión, que vertebra el paisatge d’esta àrea urbana.

La conjunció d’espais visitats durant esta segona jornada va oferir una visió integral sobre com diferents períodes històrics han anat sedimentant la seua empremta sobre la província de Palència, demostrant a més la importància del compromís mutu entre associacions, societat civil i administracions en la salvaguarda, custòdia i promoció del patrimoni compartit.

Fotografies i text: Fernando Cuenca i Mª Carmen Izquierdo

La Catedral de Sant Antolín i els orígens visigots

Coneguda tradicionalment com «la bella desconeguda», la seu catedralícia palentina constituïx un dels conjunts gòtics més rellevants de la península. L’austeritat de la seua volumetria exterior contrasta amb la magnitud i lluminositat del seu espai intern, presidit per un ampli cor, capelles monumentals i retaules de notable factura.

El punt de major interés històric es troba en la baixada a la cripta de Sant Antolín, un espai de transició del segle VII que conserva la fàbrica visigoda original. Esta construcció subterrània connecta directament amb els primers segles de presència cristiana a la seu episcopal i servix com a fonament físic sobre el qual es van assentar les successives ampliacions romàniques i gòtiques del temple.

L’empremta dels ordes religiosos a Sant Pau i Sant Francesc

La presència dels ordes mendicants a l’entorn urbà medieval va quedar reflectida durant les visites als convents de Sant Pau i Sant Francesc. El primer, de fundació dominica en el segle XIII, va estar estretament lligat a la vida acadèmica i espiritual de la diòcesi, conservant una església de fàbrica gòtica enriquida amb afegits posteriors i un claustre d’estructura sòbria.

Per la seua banda, el convent de Sant Francesc va testimoniar el model d’arquitectura funcional i austera característic dels ordes dedicats a la predicació urbana. El conjunt medieval, articulat entorn del seu temple gòtic reformat en èpoques posteriors, reflectix la importància que la comunitat franciscana va tindre en la cohesió social i l’administració de l’espai religiós ciutadà.

L’arquitectura civil burgesa i l’eix modernista del Carrer Major

El recorregut pel Carrer Major va mostrar el creixement que va experimentar Palència entre finals del segle XIX i les primeres dècades del XX, impulsat per la burgesia local. Les característiques porxades que flanquegen esta via articulen una successió d’immobles residencials d’estil modernista, entre els quals destaquen la Casa dels García Germán i establiments històrics com el Bar Alaska, representatius de la vida quotidiana d’eixe període.

En este mateix àmbit urbà es troben edificis singulars com el Col·legi de Villandrando, concebut amb finalitats docents i benèfiques, o el Mercat de Proveïments, mostra d’arquitectura civil de ferro i pedra de tall funcional. Així mateix, la seu del Consell de Comptes de Castella i Lleó va evidenciar el model de recuperació institucional d’estructures patrimonials per a l’administració contemporània.

El Palau de la Diputació i la monumentalitat institucional

La representació del poder provincial es va analitzar en la visita a la seu de la Diputació de Palència, immoble projectat cap a 1914 sota paràmetres eclèctics amb forta influència neoclàssica. La seua façana presenta una composició simètrica de tres cossos amb un eix central destacat, balcons de ferro forjat, pedra calcària clara i l’escut provincial com a element central, reflectint el llenguatge solemne que va caracteritzar les institucions públiques de principis del segle XX.

Els temples de Sant Miquel i la Mare de Déu del Carrer

El tram final de la ruta va acostar el grup a l’església de Sant Miquel, situada vora el riu. El seu perfil destaca per la transició formal entre el romànic tardà i el gòtic incipient, coronat per una robusta torre campanar que adopta l’aspecte d’una estructura defensiva fortificada.

La jornada es va completar a l’església de la Mare de Déu del Carrer, temple que custodia la imatge de la patrona de la ciutat. L’interior barroc de l’edifici manté una forta vinculació amb la devoció local, convertint-se en un punt de trobada on la tradició s’expressa de manera contínua.

Amb esta darrera aproximació al patrimoni urbà de Palència, els socis de l’AACA van emprendre el viatge de tornada cap a Picassent, fent una parada tècnica gastronòmica a la localitat segoviana de Boceguillas abans de concloure definitivament un circuit que ha permés documentar la diversitat històrica, constructiva i paisatgística d’estes terres castellanes.

Fotografies i text: Fernando Cuenca i Mª Carmen Izquierdo

Elx: L essència il·licitana

Elx, municipi situat al sud-est d’Espanya (província d’Alacant), ciutat bimil·lenària i capital del Baix Vinalopó, és la segona ciutat més poblada de la província d’Alacant i la tercera de la Comunitat Valenciana, amb una extensió de 326,1 qm² i una població de més de 245.000 habitants (INE 2025).

Vam passejar per una ciutat fascinant que combina a la perfecció la seva herència ibera, islàmica i cristiana. És mundialment coneguda per ser l’única ciutat que posseeix tres Patrimonis de la Humanitat: El Palmerar, El Misteri d’Elx i el Museu Escolar de Puçol, tres reconeixements de la UNESCO, que la convertiren en una destinació cultural i paisatgística inigualable.

A més d’aquest impressionant llegat històric, Elx gaudeix d’una ubicació estratègica a pocs quilòmetres de la mar Mediterrània, fet que li atorga un clima suau i lluminós tot l’any. El riu Vinalopó travessa i vertebra el nucli urbà, creant un paisatge únic on els ponts i l’omnipresent oasi del Palmerar s’entrellacen amb l’arquitectura.

Cal destacar també que la ciutat és un gran motor econòmic, sent un referent internacional en la indústria del calçat, la qual cosa explica el seu dinamisme com a gran urbs moderna.

Vam gaudir del passeig i ens vam deixar sorprendre per l’essència il·licitana!

El Palmeral d’Elx.

La nostra visita va començar i va estar sempre envoltada pel Palmerar d’Elx, el bosc de palmeres més gran d’Europa. Més que un simple parc, és un sorprenent sistema agrícola i de reg dissenyat originalment pels fundadors musulmans de la ciutat al segle X. Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000 i passejar entre els seus més de 200.000 exemplars va ser, literalment, caminar per un immens oasi històric.

El Centre Històric.

El cor d’Elx és un gresol de civilitzacions on la pedra explica la història de la ciutat. En el nostre recorregut pel centre històric vam visitar meravelles com:

Palau dels Altamira: També conegut com l’Alcàsser de la Senyoria, aquesta imponent fortalesa medieval va ser residència de la noblesa, presó i fins i tot fàbrica de teixits. Avui, magníficament restaurat, és una peça clau per entendre el passat defensiu i senyorial de la ciutat.

Torre de Calahorra: A escassos passos hi ha aquesta robusta torre d’origen almohade (segle XII). A la seva època, defensava la porta d’entrada principal a la vila emmurallada des del camí d’Alacant.

Convent de la Mercè y Banys àrabs: És un edifici fascinant que actua com una autèntica càpsula del temps. El seu tresor més gran va romandre ocult durant segles al seu subsòl: els Banys Àrabs. Vam baixar-hi i vam poder endinsar-nos en la intimitat i el refinament de la cultura andalusina.

Basílica de Santa Maria y el Misteri d’Elx: Aquest bell temple barroc és l´escenari del famós Misteri d´Elx. Vam conéixer els detalls d’aquesta joia cultural que ha sobreviscut ininterrompudament des del segle XV.

El Misteri d’Elx és un drama sacrolíric d’origen medieval que es representa cada mes d’agost. Cantat íntegrament a capella en valencià antic i llatí, recrea la Dormició, Assumpció i Coronació de la Verge Maria. És una de les joies culturals més importants d’Espanya i ha sobreviscut ininterrompudament des del segle XV. Pel seu valor incalculable, va ser declarat Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Plaça de la Glorieta y rèplica de la Dama d’Elx: Per acabar el nostre passeig, vam fer* una pausa a la Plaça de la Glorieta. Allà vam admirar la rèplica de la Dama d’Elx, l’ànima i la gran icona de la ciutat.

Dinar al restaurant ‘Paquito’.

El menú va incloure entrants, arròs en costra, beguda, postre i café.

Museu d’Art Contemporani d’Elx (MACE).

A la sala d’exposicions temporals del Museu d’Art Contemporani d’Elx (MACE), vam visitar l’exposició ‘L’esperit de la matèria’, una mostra que convida l’espectador a viure la pintura com un espai de reflexió i experiència espiritual. La visita ha sigut guiada pel seu autor Paco Santana i el director del museu, Miguel Pérez Blasco.

L’obra de Paco Santana se situa en la tradició espiritual de la pintura espanyola. Paco ens va explicar, a través de fragmentacions vetlades i fissures, unes pintures que revelen la fragilitat humana i, al mateix temps, una esperança que emergeix des de la ferida.

Colors terrosos, ocres i negres profunds van construir un univers visual que evoca l’ascesi, la passió i la memòria d’una tradició que dialoga amb el present.

Mª Carmen Izquierdo Molins.
Juli Sanchis Aguado.
Fernando Cuenca.

Galeria fotogràfica del viatge a Elx

Els seus orígens es remunten a la Al-Basit andalusí, un xicotet llogaret agrícola que, després de la Reconquesta, va créixer com a enclavament en les rutes comercials. Una fita històrica va ser la concessió del títol de vila en 1375, separant-se de Chinchilla.

Des del segle XV, ha destacat per la seua ganiveteria, tradició que encara definix a la ciutat. Hui, Albacete és molt més que la “ciutat de la ganiveteria”, és un referent en aeronàutica, servicis i compta amb un vibrant centre universitari.

Sense oblidar la seua història i la seua famosa Fira (Interés Turístic Internacional), la ciutat oferix vitalitat urbana, zones verdes i una creixent oferta cultural. L’itinerari que esta vegada proposem esperem que siga del vostre grat.

Paseo de la Libertad.

Este emblemàtic passeig és una de les artèries principals i més elegants del centre d’Albacete. Funciona com un nexe vital, connectant la històrica Plaza del Altonazo amb la Plaza de Gabriel Lodares.

És ideal per a passejar i admirar part del seu patrimoni arquitectònic, ja que al llarg del passeig s’alcen edificis significatius, destacant la imponent façana del Palau de la Diputació Provincial, un bell exemple de l’arquitectura eclèctica de principis del segle XX. També es troba la Delegació de Defensa, antic Govern Civil, un altre edifici notable, o la casa on asseguren que va viure Juan Ramírez de Lucas, l’últim gran amor de Federico García Lorca.

Palau de la Diputació.

Inaugurat en 1925, és la seu oficial de la Diputació Provincial, l’òrgan de govern de la província. El seu disseny és obra de l’arquitecte provincial Juan Piqueras, encara que finalitzat per Bernardino Carriler, i destaca pel seu estil eclèctic que combina elements classicistes amb una rica ornamentació d’influència modernista i barroca. La façana principal és imponent, amb una cuidada simetria, balconades treballades i l’escut provincial presidint l’entrada, símbol del desenrotllament urbà de la ciutat a principis del segle XX.

Plaza del Altonazo.

Considerat el quilòmetre zero i centre neuràlgic d’Albacete. És el punt de trobada per excel·lència, majoritàriament per a vianants i sempre animat. Esta històrica plaça està envoltada d’edificis emblemàtics com l’antic Ajuntament, hui seu del Museu Municipal, el majestuós Gran Hotel, una joia del modernisme, i el singular Edifici Legorburo. També ací es va situar històricament el Palau de Justícia, que va albergar la primera seu del Museu Provincial. És el lloc perfecte per a sentir el pols de la ciutat i admirar la mescla d’història i vida moderna.

Museo Municipal de Albacete.

Situat en l’antic Ajuntament (Plaza del Altonazo), es un bell edifici eclèctic de finals del s. XIX (inaugurat 1878, obra de Justo Millán Espinosa). La seua façana simètrica i elegant presidix un dels costats de la plaça, sent un punt de referència indispensable a Albacete.

Hui, este històric edifici obri les seues portes com a Museu Municipal, oferint als visitants un espai dedicat a exposicions temporals de diversa índole (art, història local, fotografia…). És una oportunitat perfecta per a submergir-se en la cultura i el patrimoni d’Albacete mentres s’admira un dels seus edificis civils més importants i bells del segle XIX.

Teatro Circo.

Una joia arquitectònica i escènica, inaugurat en 1887, obra de l’arquitecte Juan Peyronnet. És un dels poquíssims teatres circ operatius del s. XIX que queden en el món, i el més antic d’Espanya.

La seua singularitat residix en la seua doble funcionalitat (teatre/circ) gràcies a un enginyós sistema. D’exterior neomudéjar i interior decimonònic, va ser restaurat i reobert en 2002. Declarat Bé d’Interés Cultural (BIC), és el principal centre d’arts escèniques de la ciutat.

Catedral de San Juan Bautista.

El temple més important i seu de la Diòcesi (1949). Situada en el centre històric, la seua llarga construcció (des del s. XVI sobre una església mudèjar-gòtica) va resultar en una mescla d’estils: gòtic-renaixentista en la seua estructura, elements barrocs (Capella Virgen de los Llanos, patrona) i façana/torre neogòtiques (s. XX). El seu interior destaca per les grans pintures murals a l’oli sobre tela de Casimiro Escribá (s. XX), que cobrixen les seues parets narrant escenes bíbliques.

Museo de la Cuchillería.

Imprescindible per a entendre la identitat d’Albacete. Situat a la Casa del Hortelano, un bell edifici modernista de principis del s. XX al costat de la Catedral.

Ret homenatge a la tradició cuchillera amb una vasta col·lecció (peces històriques i contemporànies), explicant tècniques i la importància socioeconòmica d’esta indústria. És la millor manera de comprendre per què Albacete és la ‘Ciutat de la Cuchillería’.

Posada del Rosario.

Un dels edificis civils més antics i amb més encant, declarat Monument Històric-Artístic Nacional (BIC). Originària del segle XVI com a posada, hui pertany a la Universitat.

És excepcional per la seua fusió d’estils (gòtic tardà, mudèjar, renaixentista). El seu característic pati interior amb columnes i galeries de fusta evoca el seu passat. Un magnífic exemple de conservació del patrimoni.

Calle Ancha (Marqués de Molins).

La principal artèria comercial i social, coneguda popularment com a Calle Ancha. Connecta la zona del altonazo cap a l’exterior. Majoritàriament per als vianants, és un formiguer d’activitat amb botigues, bancs i cafeteries.

Està flanquejada per edificis notables de finals del s. XIX i principis del XX, reflex del desenvolupament burgués, destacant el Xalet Fontecha (modernista). Essencial per a sentir la vida quotidiana d’Albacete.

Pasaje de Lodares.

Un racó únic i amb gran encant. És una galeria comercial i residencial coberta (1925), que unix els carrers Mayor y Tinte. Encarregada per Gabriel Lodares i dissenyada per B. Ferrando Castells, s’inspira en galeries italianes. És un exponent de l’arquitectura modernista i eclèctica, amb una bella volta de ferro i cristall i riques façanes interiors.

Declarat Bé d’Interés Cultural, el Passatge de Lodares és un dels pocs exemples d’esta mena de passatges que es conserven a Espanya. Travessar-ho és com fer un xicotet viatge en el temps a una època d’esplendor burgesa i gaudir d’un espai arquitectònic únic a la ciutat.

Mª Carmen Izquierdo Molins.
Juli Sanchis Aguado.
Fernando Cuenca.

Galeria fotogràfica del viatge a Albacete

Oriola també és el destí ideal per als qui busquen retrobar-se amb la història, ja que va ser un enclavament important en diferents èpoques (romana, musulmana i cristiana). El seu centre històric va ser declarat Conjunt Històric Artístic Monumental en 1969, un dels primers declarats a Espanya, el qual conserva multitud de monuments, cinc d’ells declarats com a Bé d’Interés Cultural (B.I.C.), així com multitud d’edificis eclesiàstics i civils, entre els quals s’intercalen esglésies, monestirs, convents, ermites o palaus, palauets i cases burgeses de diversos segles, la qual cosa la convertix en una de les ciutats amb més patrimoni de la província d’Alacant.

A més, Oriola no sols té un nucli urbà històric, sinó que també compta amb setze quilòmetres de costa amb excel·lents platges i penya-segats com a Platja Flamenca, Cap Roig, La Zenia, Punta Prima, Campoamor i Mil Palmeres.

Oriola ostenta els títols de ‘Molt Noble, Molt Lleial i Sempre Fidel’, distincions concedides en 1380 per Pere el Cerimoniós, rei d’Aragó. Des de 1437. També el títol de ‘ciutat’ concedit per Alfons V, el Magnànim. I el 26 de maig de 2010 se la va nomenar ‘Gran Ciutat’ per la Generalitat Valenciana.

Enrique Galarza Moreno.

De la mà de Paco Santana coneixerem Oriola i l’obra de l’escultor, Enrique Galarza Moreno (1896-2000) que encara que nascut en el Grau de València, va residir i va morir a Picassent en contraure matrimoni amb la nostra veïna Concepción Tarazona Sanchis, amb la qual van tindre tres filles i un fill. L’obra de Galarza es extensa, principalment en imagineria religiosa.

No ha segut Enrique Galarza un desconegut encara que les obres per ell fetes han tingut diferent fortuna, alguns artesans han passat a apropiar-se d’escultures que no ho eren. En tot cas, les talles del Crist del Calvari de la Confraria del Perdó d’Oriola, la Verge dels Lliris i el Sant Jordi aqüestre d’Alcoy, durant més de quaranta anys han segut atribuïdes a diferents autors.

Estan reconegudes prop de 80 obres en Abarán, Albaida, Alzira, Alcoi, l’Alcúdia de Crespins, Algemesí, Ayacor, Benimodo, Cocentaina, Conca, Cofrents, Donostia, Énova, La Font de la Figuera, València, Guadassuar, Fet, Huelva, Xàtiva, Massamagrell, Montaverner, Novetlé, Llanera de Ranes, l’Olleria, Oriola, Picassent, Sao Paulo, Lima, Villaviciosa i Velez Rubio.

Església Parroquial de les Santes Justa i Rufina (BIC).

Està construïda sobre una de les mesquites de la ciutat islàmica. El seu origen es remunta al segle XIV, quan va ser construïda en estil gòtic valencià, encara que amb afegits barrocs en segles posteriors que han modificat substancialment el seu aspecte original.

Les seues santes titulars són les patrones de la ciutat (juntament amb la Verge de Monserrate) ja que la celebració del seu martiri coincidix amb la ‘Reconquesta’ de la ciutat que es va produir, segons la tradició, el 17 de juliol de 1243. Justa i Rufina van ser dos germanes màrtirs de Sevilla que es dedicaven a la terrisseria i es van negar a vendre les seues ceràmiques per a rituals pagans, la qual cosa els va costar la vida.

Ací trobem la torre més bella de la ciutat que s’alça amb 26 metres d’altura davant nosaltres en el Skyline d’Oriola, mostrant-nos un dels rellotges més antics d’Espanya. És una torre peculiar perquè la seua part superior té merlets, donant-li un aspecte defensiu.

Col·legi Diocesà de Santo Domingo.

El Col·legi Diocesà de Santo Domingo, antic convent de dominics i universitat del segle XVI, és conegut com a ‘El Escorial del Llevant’, sent el monument nacional de major grandària de la Comunitat Valenciana i la joia arquitectònica d’Oriola.

El seu claustre, la seua església i la seua escala monumental el convertixen en un lloc imprescindible per als amants de la història i l’art. Actualment, és seu del Museu Diocesà d’Art Sacre, on es poden veure pintures de Velázquez i altres artistes.

Església Catedral del Salvador i Santa Maria.

Esta catedral es va construir sobre una antiga mesquita a la fi del segle XIII i és la seu de la Diòcesi Oriola-Alacant des de 1564. A més, està declarada com a Bé d’Interés Cultural amb categoria de monument.

Destaca per la seua impressionant façana, la seua torre campanar i el retaule de l’altar major. El seu interior alberga obres d’art i un important òrgan del segle XVIII, i encara que és una de les catedrals gòtiques més xicotetes d’Espanya, no deixa de fer gala del seu coqueto aspecte interior.

Església de Santiago Apostol.

Construïda en el segle XV, en plena transició entre el gòtic i el renaixement, va ser declarada Monument Nacional en 1933, a causa del seu gran valor artístic. Al llarg dels segles ha patit diverses restauracions, especialment després dels danys provocats per la Guerra Civil Espanyola.

És un edifici d’estil gòtic valencià, amb afegits renaixentistes i barrocs. Entre els seus elements més destacats estan la façana principal, la seua volta estrelada, el retable major, la Capella de la Comunió i la seua Torre Campanar.

Alberga imatges i escultures de gran valor, moltes d’elles processionen en la Setmana Santa oriolana, destacant la talla del nostre Pare Jesús de la Caiguda, una de les imatges més venerades a la ciutat.

Museu de Setmana Santa.

Es va inaugurar en 1997 amb l’objectiu de preservar, exhibir i divulgar la riquesa artística i devocional de la Setmana Santa oriolana, que està declarada Festa d’Interés Turístic Internacional.

Alberga una impressionant col·lecció d’imatges processionals, trons, estendards i objectes litúrgics que formen part del patrimoni de les diferents confraries d’Oriola, amb obres de Salzillo (El nostre Pare Jesús Nazareno), Farinés, Díez, Guintin de Torre, Coullaut-Valera (Crist Yacente), Sánchez Lozano, Galarza (Crist del Perdó), Esteve, Bussy, Seiquer Zanón, Balaguer, Enrique Luis… i obres dels tallers de Orrico, Martínez, Maestre Sánchez i Vicente Gimeno.

Casa Museu de Miguel Hernández.

Oriola és el bressol del poeta Miguel Hernández (1910-1942), poeta de la Generació del 36 i una de les figures més importants de la literatura espanyola del segle XX. La seua poesia, profundament marcada per la seua experiència en la Guerra Civil Espanyola, destaca per la seua força emotiva i compromís social. La seua vida tràgica i la seua prematura mort a la presó ho van convertir en un símbol de resistència i lluita per la llibertat.

Visitarem la llar on va viure, una casa que conserva mobles i objectes originals de la seua família, així com exposicions sobre la seua vida i obra.

En el barri de San Isidro podrem visitar el “museu hernandià a l’aire lliure” i contemplar les pintures murals que cobrixen d’art i poesia les façanes dels seus carrers. Una visita obligada per a descobrir la petjada poètica i vital de Miguel Hernández.

Mª Carmen Izquierdo Molins.
Juli Sanchis Aguado.
Fernando Cuenca.

Galeria fotogràfica del viatge a Oriola

Bombas Gens es conveteix en una màquina de somiar amb una mostra inversiva que descobreix un nou Dalí.

Bombas Gens Centre d’Arts Digitals exposa el seu nou concepte amb una mostra immersiva de 2.500 m² que ofereix un viatge per la ment i l’obra de Salvador Dalí i que posa especial atenció a la seua relació amb la ciència i la cibernètica, u dels aspectes “més desconeguts” de l’artista. D’aquesta manera, l’espai es converteix en una sort de “màquina de somiar“ per endinsar-se en la producció del geni català.

“Dalí Cibernètic” és una experiència immersiva de nova generació que s’ocupa dels temes que, dins del mon dels avanços científics i de la cibernètica més interessaven a l’artista de Figueres: els universos paral·lels, la física quàntica, la quarta dimensió, l’òptica, la geometria sagrada o la seqüenciació del ADN interpretats per Dalí.

Tot açò permet fer-se una idea de com l’obra de Dalí surt com resultat d’un pensament obert, ambiciós, provocador i també científic.

Mitjançant projeccions de gran format, instal·lacions interactives, hologrames i realitat virtual, la proposta permet entrar en el poètic i oníric univers “dalinià”, amb un recorregut de 90 minuts de duració al llarg de sis sales que ofereix a més, per primera vegada, la possibilitat d’entrar al metavers de manera col·lectiva.

La mostra és una producció de Layers of Reality, comisariada per Imma Fontdevila i Anna Pou i desenvolupada junt a la Fundació Gala – Salvador Dalí, mitjançant un treball conjunt en el que s’han descobert documents i aproximacions al pensament “dalinià” pràcticament inèdits per al gran públic.

Després de la seua estrena al IDEAL de Barcelona i el seu pas amb èxit per ciutats com Londres, Berlin o Copenhague, aquest projecte arribà a València el 16 de març com exposició inaugural del nou Bombas Gens Centre d’Arts Digitals.

Sis sales per descobrir el nou “Dalí”.

El recorregut comença en una sala expositiva tradicional en la que s’explica el motiu principal de la mostra: la vinculació de Dalí amb la ciència i la tecnologia, així com el seu treball sobre l’art digital, la cibernètica i la quarta dimensió.

La visita continua a la sala immersiva per fruir d’una obra audiovisual de 25 minuts de duració, projectada en 1000 m² de pantalles a les parets i el sòl i amb una banda sonora original composta per Rafael Plana.

A continuació, l’activitat de “sketch and post” ofereix la possibilitat d’interactuar amb l’art “dalinià” realitzant una interpretació pròpia d’una obra de Dalí, que es projectarà en una pantalla, així com el descobriment de les realitzades per artistes com Mina Nogueira, Mar Aragó i per diversos artistes de la Universitat Politècnica de València con Angeles López del Gru`p d’Animació, Dolores Furió, Paco Sanmartin, Carlos García, Roger Domingo i Raúl Leal de Laboratorio de Luz, a més de Álvaro Sanchis, Núria Rodríguez i David Heras de Unit Experimental.

El viatge continua en un xicotet cine en el que es mostra un documental sobre Dalí en Nova York i, posteriorment, amb una peça sobre la relació de l’artista amb la tecnologia. A continuació es pot explorar la simbologia recurrent del pintor mitjançant una instal·lació interactiva creada per Layers of Reality i Urbez Capablo en la que podràs descobrir diferents elements com les formigues i els rellotges molls.

15 minuts en una màquina de somiar.

Una de les grans innovacions que ofereix l’exposició en l’última sala és la possibilitat d’entrar en el metavers de manera col·lectiva, com una experiència de realitat virtual amb llibertat total de moviments, que convida al visitant a passar 15 minuts a l’univers digital de Dalí, un mon surrealista i sorprenent, un autèntic metavers “dalinià”.

Durant aquest període de temps, podreu entrar dins de les obres més reconegudes de Dalí i es sumergireu en un viatge al voltant de quatre entorns de l’artista: el mar, el cel, el desert i el buit. La sala metavers, la més gran d’Europa, ha estat creada per l’estudi creatiu Universe junt a Blit.studio i Layers of Reality.

Dalí fou un pioner en la utilització de ferramentes digitals per a crear les seues obres. La seus obsessió per la tecnologia el portà a treballar amb els primers ordinadors i les primeres màquines de pensar amb la finalitat d’anar més enllà dels límits de la realitat que el rodejava.

Des de molt jove afermava que l’art li resultava anacrònic i preveia que seria “substituït per formes més fecundes, encara impossibles d’imaginar, completament fora dels límits de les belles arts i absolutament d’acord amb la nostra època”. És així com l’artista i la seua obra avançaren el que hui encara explorem baix la categoria genèrica de les arts digitals d’avantguarda i la immersivitat de la realitat expandida.

Juli Sanchis, membre de la Junta directiva AACA

Al nord de la comarca de La Safor (Comunitat Valenciana), la Valldigna s’escampa diàfana i plana des de les muntanyes que l’envolten fins a la seva confluència amb el mar. “Digno valle” (Vall digna), és el que li degué parèixer al Rei Jaume II el Just (12367-1327) quan el va elegir en 1298 perquè en ell s’establirà una comunitat de monjos cistercencs prevenients de Santes Creus i es fundarà el complex monàstic que, en el fet de transcórrer dels segles acabaria convertint-se en u dels més poderosos, il·lustres i rellevants del territori valencià.

La construcció del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

La construcció de monestirs no obeïa a capricis, era una necessitat i una obligació que tenien els reixos. Per una banda, repoblaven zones que fins aleshores estaven habitades per mudèjars amb cristians i per l’altra banda controlaven el territori, concedint als abats jurisdicció civil i criminal sobre els habitants del llogaret.

El monestir està articulat, com sol ser habitual en aquest tipus de conjunts arquitectònics a partir de diversos edificis destinats a diferents usos i cometuts de la comunitat cistercenca. Situat al camp i estructurat com una comunitat agrícola autosuficient, amb claustre. Església, refectori i cuina, graner i bodegues, banys i excusats, dormitori abacial i dormitori per a monjos, tot rodejat per una muralla defensiva, que va conèixer al llarg de la seva dilatada història moments de fortuna junt a altres de decaïment i letargia.

Ens comentava el guia que es poden observar tres etapes significatives en la seva construcció: La implantació gòtica del s.XIV, conformant l’estructura completa del conjunt al voltant del claustre, d’acord amb els cànons del Císter; una renovació ocorreguda l’any 1396 després de sofrir un terratrèmol; i una segona renovació definitiva després de la seva destrucció per un altre terratrèmol l’any 1644, substituint-se completament tot en època barroca (ss. XVII i XVIII), a la que pertanyen l’actual temple i la capella de la Mare de Déu de Gràcia.

Privatització del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

L’any 1811, les Corts de Càdis derogaren tots els drets jurisdiccionals quedant així el Monestir privat de tots els seus privilegis.

Durant la guerra de la Independència el Monestir es va convertir en hospital i en 1812 fou ocupat pels francesos, fins a 1814 en el fet que es va restablir la comunitat religiosa.

La decadència absoluta va sobrevenir a partir de 1835, quan els processos de desamortització determinaren la venda del Monestir, amb l’exclaustració i conseqüent abandonament dels monjos, així com la progressiva alienació i dispersió dels seus bens patrimonials.

Llargues dècades de ruïna, incúria i espoli es varen abatre sobre un entorn que, degradat i convertit en explotació agropecuària, veuria com la major part dels seus edificis serien enderrocats i les seves restes utilitzades com material de construcció, quan no en trofeus de col·leccionistes, tal com va ocórrer amb el sobreclaustre gòtic del palau d l’abad.

Compra del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna per la Generalitat Valenciana.

Adquirit finalment per la Generalitat Valenciana en 1991 per 231 milions de pessetes i posat baix la gestió directa de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, el conjunt monàstic i el seu entorn han vingut sent objecte al llarg dels últims anys d’una intensa rehabilitació integral en la qual la confluència i coordinació de diferents disciplines (arquitectura, arqueologia, història de l’art, museologia, restauració patrimonial…), continua operant a favor d’una major i més encertada consecució del Monestir de La Valldigna com el que és i aspira a seguir sent, un be cultural obert per complet a la ciutadania valenciana i, en general, a qui vulga acostar-se a conèixer una part important de la història, un llegat patrimonial i una identitat com a poble.

Està situat al peu de la Mola del Toro a la Comarca de La Safor. El pla director de l’obra de recuperació del Monestir ha anat a càrrec de l’arquitecte Salvador Vila. El 3 de juny de 1998 fou declarat bé d’interès cultural.

En l’actualitat l’església es troba dessacralitzada i, per tant, no té culte religiós.

Fotografies de l´excursió a Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

Aquestes es troben a la ciutat de Busot, un poble d’origen morisc amb molta història i encant, situat a l’interior de la província d’Alacant.

Exactament a 4,7 qm. del seu centre urbà, trobem aquest tresor natural al que es pot accedir. Estes, les Coves del Canelobre, estan emplaçades a uns 700 m. d’altitud a la vessant septentrional de la serra Cabeço d’Or, u dels escàs relleus juràssics del Prebètic en la província, dins de la zona externa de la Serralada Bètica.

En la nostra visita, accedirem al seu interior en un recorregut guiat per la sala visitable, on la guia ens va acompanyar proporcionant-nos la informació relacionada amb la seua formació, us, descobriment, etc.

Cóm es crearen les Coves del Canelobre?

Aquestes coves es desenvoluparen per l’acció de la dissolució química de la roca caliza degut al fluix de les aigües subterrànies al llarg d’un període geològic extens. Com hem avançat, les Coves del Canelobre son un complex càrstic format en roca calcaria del Juràsic Superior, on s’han explorat uns 800 m. La morfologia de les coves mostra l’evidència de processos d’erosió i sedimentació, amb la presència d’enderrocaments argilosos i còdols en diverses àrees.

El descobriment d’aquesta cova s’atribueix als àrabs, allà pel s. X. Encara que la cavitat es coneix pràcticament al s. XIX al llarg de la contesa de la Guerra Civil, quan l’exèrcit republicà foradà l’actual túnel d’accés i va construir al seu interior diverses plataformes amb la finalitat de poder reparar els seus avions, plataformes que deixaren la seva petjada visible en l’actualitat. Les coves no s’obriren al públic fins la segona meitat del s. XX.

En aquestes coves es troba la volta més alta d’Espanya, amb una alçada de 70 m. i son un magnífic exemple de cavitat càrstica. Al seu interior, més de 80.000 m2 on la roca i l’aigua han esculpit impressionants formes d’estalactites i estalagmites, columnes, cascades pedencs, microgours…, entre altres fenòmens, resultat de la precipitació de minerals com el carbonato de calci.

Quan ens introduïm, ho fem sobre una de les plataformes que es crearen al seu dia, la qual ens ofereix una visió central de la immensitat que ens acull. Tota la cova està il·luminada cuidadosament per ressaltar els detalls de les formacions, aconseguint que siga per als visitants una atracció destacable.

Conforme baixarem per les passarel·les, disposades per un desplaçament segur, poguérem anar descobrint diferents figures i elements, on cadascú feia volar la seua imaginació.

Si cal destacar una formació geològica, esta seria “La Sagrada Família”, on destaca una columna rocosa de més de 25 m. d’altura. Ací, segons la imaginació de cada visitant, la interpretació pot variar. A uns, el primer que els ve al cap és La Sagrada Família de Gaudí, altres, la fusió d’estalactites i estalagmites que s’han fusionat, els evoca la imatge de la “Sagrada Família”, composta per figures que semblen representar a José, Maria i el xiquet Jesús.

Altra de les formacions destacades es “El Canelobre”, de la que la cova agafa el nom. És una gran estalagmita situada al centre de la sala que es diu que té una antiguitat de 100.000 anys.

Aquesta joia de la natura és un destí ideal per als amants dels esports d’aventura, donat que compta amb una zona habilitada per a la pràctica de la espeleologia.

Al llarg de l’any i degut a l’excel·lent acústica de la sala, la cova també s’utilitza ocasionalment com escenari per a events musicals i culturals. La seua magnífica acústica i el contrast d’efectes visuals e il·luminació deuen proporcionar una experiència única.

D’alli eixirem a freuir de la gastronomia i les platges d’El Campello i visitar el jaciment arqueològic de La Illeta dels Banyets. Però d’això, parlarem en un altre article.

València és coneguda com la ciutat de les flors, encara que la seva riquesa en jardins no es queda enrere. Un exemple d’ells son els Jardins de Monforte: Un jardí geomètric d’estil neoclàssic únic en aquesta ciutat.

Tal és la seva bellesa i valor cultural, que ha segut una de les visites feta per l’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado, dins del seu cicle d’activitats de viatges culturals.

Aquest es troba en plena ciutat de València a manera d’oasi de vida, amb una superfície de 12.597 m². Un jardí aïllat per murs, que aconsegueix en el seu interior un espai per al repòs i a la vegada la sensació estrictament estètica i naturalista.

Aquest espai és l’últim jardí historicoartístic del segle XIX que queda a la ciutat de València (Espanya).

L’origen dels Jardins de Monforte.

Els Jardins de Monforte (Jardines de Monforte), per a “entendre-ho”, deguem veure’ls en un context històric, donat que trenca amb les actuals tendències en jardineria.

En ells podem gaudir de belles estàtues i xarons, relaxants fonts ornamentals, figures de plantes retallades, arbres i arbustos de grans bellesa i antiguitat, tanques retallades i zones de flor… sense dubte i tal com hem avançat, un jardí dels més bells de la ciutat de València.

El seu origen es remunta a un dels horts existents a la zona d’extramurs de València. Aleshores rebia el nom de huerto de D. José Vich, Barón de Llaurí.

L’any 1849 fou venut a En Juan Bautista Romero Almenar, Marqués de Sant Joan, per 80.000 reals. Com anècdota, la pesseta de 1848 era una moneda d’argent equivalent a quatre reals.

El Marqués de Sant Joan, en quan el va adquirir, va encarregar la construcció del Jardí a l’arquitecte valencià Sebastián Monleón Estellés. Al morir el Marqués en 1872, passà a la seua esposa, que el deixà en herència a una de les seues nebodes: Josefina Sancho Cortés. Aquesta, casada amb Joaquin Monforte Parrés, va decidir des d’eixe mateix moment que el jardí passara a denominar-se Jardin de Monforte i així fins als nostres dies.

Història recent dels Jardíns de Monforte.

Conegut l’origen del Jardí de Monforte, ara ens centrem amb les seves diferents fases administratives durant aquestes últimes dècades.

L’any 1941 fou declarat Jardí Artístic Nacional, quedant sota la protecció de l’Estat. Després de la riuada de 1957, fou recuperat per a la ciutat per l’Ajuntament de València.

L’any 1970 passà a ser propietat municipal i es va restaurar. Tan sols dos anys després, en 1972, es va obrir al públic després de rehabilitar el seu Palauet i del traçat artístic neoclàssic del jardí. Va coincidir amb la primera edició de la Fira Iberflora, que tingué lloc a Vivers, u dels majors jardins públics d’aquesta Ciutat.

Cal destacar que, des de 1984, és gestionat i mantingut per la Fundació Pública Municipal de Parcs i Jardins Singulars.

Estructura dels Jardíns de Monforte.

Com hem avançat, els Jardins de Monforte estan considerats com els últims jardins historicoartístics del segle XIX que queden a la ciutat de València. Però al llarg del temps ha gaudit de diverses ampliacions i actualment els que el visiten poden trobar nou àrees temàtiques ben identificades.

Una d’elles està assignada com àrea de Manteniment. La resta es divideix en la construcció del Palauet (edifici) i zones enjardinades en les que s’inclouen les àrees de parterre vell, túnel de trepadores, parterre nou, el roserar, la zona d’ampliació de 1970, el jardí romàntic i la muntanyeta.

Recordem que el Palauet fou construït a iniciativa del propi Marqués de Sant Joan i que fou obra de l’arquitecte Sebastián Monleón Estellés. Actualment s’utilitza per realitzar bodes civils al llarg d’alguns dies de la setmana.

Aquest Palauet, d’estil acadèmic francés i rococó, està concebut des dels seus inicis com conjunt d’una finca d’esbarjo associada al Jardí i que el fet d’estar dissenyat per un arquitecte es deu a que en aquella època no existien les figures professionals d’arquitectes paisatgistes, jardiners, etc.

Els lleons rebutjats pel Palau de les Corts.

Com curiositat dels Jardins de Monforte, associats al Palauet es troben dos lleons rebutjats pel Palau de les Corts o Palau del Congrés dels Diputats.

Aquestos lleons, llaurats en pedra blanca de Colmenar, tenen unes mesures de 90cm. d’alt per 140 de llarg. Foren esculpits per José Bellver i Collazos per a l’escalinata del Congrés dels Diputats en Madrid en la dècada de 1850, però mai es van col·locar allí per considerar-los massa xicotets. Foren rebutjats per poc fers, escanyolits i més semblants a gossos rabiosos que a uns vertaders animals salvatges.

Cal destacar que els lleons del Congrés necessitaren fins a tres intents i aquests foren el segon dels assajos. Els definitius o actuals tenen unes mesures de 2,10 m. d’alt, son de bronze, realitzats per la Fàbrica d’Artilleria de Sevilla a partir dels canons presos a les tropes marroquines pel general Leopoldo O’Donnell en la batalla de War-Ras de 1860.

Com és el Jardí de Monforte?

Abans d’entrar en la descripció del Jardí de Monforte, hem de tindre en compte els seus dos segles antiguitat i l’evolució social que ha intervingut en ell.

És per això que, al analitzar-lo veiem que actualment compta amb dos àrees principals que, si be s’encontren molt integrades entre si, obeeixen a dos estils molt diferents, propis de les corrents paisatgístiques del moment en que es va crear a finals del s. XIX una i la més recent des de finals del XX fins avui.

L’estil neoclàssic del Jardí de Monforte.

L’àrea de l’estil neoclàssic del Jardí de Monforte correspons a l’essència del seu estat inicial. També és cert que durant aquests dos segles ha experimentat actualitzacions, si bé sempre s’ha tingut en compte el seu origen com referència.

En aquest context, el Jardí de Monforte és geomètric, d’estil neoclàssic i està en contacte amb el Palauet.

Conté 33 escultures italianes de marbre, abundància d’estanys i assortidors, amb camins rectilinis i tanques retallades… en el que es deixa clar una idea inicial del jardí.

La seva organització geomètrica permet el domini i control total de l’espai per a l’ésser humà, amb la finalitat de racionalitzar camins i jardineres, optimitzant circulacions, reg i exposició de plantes.

Tot contribueix a augmentar la sensació d’espai ordenat i dominat: els vegetals es queden amb la forma que els dona el jardiner al retallar-los.

Els traçats geomètrics en la jardineria antiga també tenien una funció sagrada, ja que l‘encreuament de dos camins perpendiculars, simbolitzaven les quatre direccions que descobrien el mon i els quatre rius del Paradís.

L’estil naturalista i paisatgista del Jardí de Monforte.

En contrast amb l’estil neoclàssic anterior, ens endinsem, dins del mateix jardí global, amb un altre de caràcter naturalista, paisatgista i clarament romàntic, on el seu aspecte més selvàtic predomina clarament.

La transició entre el jardí geomètric i el romàntic es realitza de manera suau i imperceptible, percebent les diferències i complementarietat amb total normalitat.

En ell, a més, destaquen els grans exemplars de magnòlies, llorers i ginkgos. En el seu conjunt, un jardí naturalista, més informal, inspirat en el romanticisme, amb camins curvilinis sinuosos, tanques voluminoses, un gran estany i una muntanyeta artificial, coronada amb un mirador anomenat Belvedere i entapissada de vegetació exuberant amb pins i sotabosc, que alberga una gruta en la part inferior.

Un esquema naturalista on es pretén imitar i perfeccionar la naturalesa perquè resulte atractiva i suggerent a les persones que el visiten.

L’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado aconsella a qui visite la ciutat de València que, entre les visites obligades, no obliden incloure aquest jardí Historicoartístic del s. XIX.