Elx: L essència il·licitana

Elx, municipi situat al sud-est d’Espanya (província d’Alacant), ciutat bimil·lenària i capital del Baix Vinalopó, és la segona ciutat més poblada de la província d’Alacant i la tercera de la Comunitat Valenciana, amb una extensió de 326,1 qm² i una població de més de 245.000 habitants (INE 2025).

Vam passejar per una ciutat fascinant que combina a la perfecció la seva herència ibera, islàmica i cristiana. És mundialment coneguda per ser l’única ciutat que posseeix tres Patrimonis de la Humanitat: El Palmerar, El Misteri d’Elx i el Museu Escolar de Puçol, tres reconeixements de la UNESCO, que la convertiren en una destinació cultural i paisatgística inigualable.

A més d’aquest impressionant llegat històric, Elx gaudeix d’una ubicació estratègica a pocs quilòmetres de la mar Mediterrània, fet que li atorga un clima suau i lluminós tot l’any. El riu Vinalopó travessa i vertebra el nucli urbà, creant un paisatge únic on els ponts i l’omnipresent oasi del Palmerar s’entrellacen amb l’arquitectura.

Cal destacar també que la ciutat és un gran motor econòmic, sent un referent internacional en la indústria del calçat, la qual cosa explica el seu dinamisme com a gran urbs moderna.

Vam gaudir del passeig i ens vam deixar sorprendre per l’essència il·licitana!

El Palmeral d’Elx.

La nostra visita va començar i va estar sempre envoltada pel Palmerar d’Elx, el bosc de palmeres més gran d’Europa. Més que un simple parc, és un sorprenent sistema agrícola i de reg dissenyat originalment pels fundadors musulmans de la ciutat al segle X. Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000 i passejar entre els seus més de 200.000 exemplars va ser, literalment, caminar per un immens oasi històric.

El Centre Històric.

El cor d’Elx és un gresol de civilitzacions on la pedra explica la història de la ciutat. En el nostre recorregut pel centre històric vam visitar meravelles com:

Palau dels Altamira: També conegut com l’Alcàsser de la Senyoria, aquesta imponent fortalesa medieval va ser residència de la noblesa, presó i fins i tot fàbrica de teixits. Avui, magníficament restaurat, és una peça clau per entendre el passat defensiu i senyorial de la ciutat.

Torre de Calahorra: A escassos passos hi ha aquesta robusta torre d’origen almohade (segle XII). A la seva època, defensava la porta d’entrada principal a la vila emmurallada des del camí d’Alacant.

Convent de la Mercè y Banys àrabs: És un edifici fascinant que actua com una autèntica càpsula del temps. El seu tresor més gran va romandre ocult durant segles al seu subsòl: els Banys Àrabs. Vam baixar-hi i vam poder endinsar-nos en la intimitat i el refinament de la cultura andalusina.

Basílica de Santa Maria y el Misteri d’Elx: Aquest bell temple barroc és l´escenari del famós Misteri d´Elx. Vam conéixer els detalls d’aquesta joia cultural que ha sobreviscut ininterrompudament des del segle XV.

El Misteri d’Elx és un drama sacrolíric d’origen medieval que es representa cada mes d’agost. Cantat íntegrament a capella en valencià antic i llatí, recrea la Dormició, Assumpció i Coronació de la Verge Maria. És una de les joies culturals més importants d’Espanya i ha sobreviscut ininterrompudament des del segle XV. Pel seu valor incalculable, va ser declarat Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Plaça de la Glorieta y rèplica de la Dama d’Elx: Per acabar el nostre passeig, vam fer* una pausa a la Plaça de la Glorieta. Allà vam admirar la rèplica de la Dama d’Elx, l’ànima i la gran icona de la ciutat.

Dinar al restaurant ‘Paquito’.

El menú va incloure entrants, arròs en costra, beguda, postre i café.

Museu d’Art Contemporani d’Elx (MACE).

A la sala d’exposicions temporals del Museu d’Art Contemporani d’Elx (MACE), vam visitar l’exposició ‘L’esperit de la matèria’, una mostra que convida l’espectador a viure la pintura com un espai de reflexió i experiència espiritual. La visita ha sigut guiada pel seu autor Paco Santana i el director del museu, Miguel Pérez Blasco.

L’obra de Paco Santana se situa en la tradició espiritual de la pintura espanyola. Paco ens va explicar, a través de fragmentacions vetlades i fissures, unes pintures que revelen la fragilitat humana i, al mateix temps, una esperança que emergeix des de la ferida.

Colors terrosos, ocres i negres profunds van construir un univers visual que evoca l’ascesi, la passió i la memòria d’una tradició que dialoga amb el present.

Mª Carmen Izquierdo Molins.
Juli Sanchis Aguado.
Fernando Cuenca.

Galeria fotogràfica del viatge a Elx

Els seus orígens es remunten a la Al-Basit andalusí, un xicotet llogaret agrícola que, després de la Reconquesta, va créixer com a enclavament en les rutes comercials. Una fita històrica va ser la concessió del títol de vila en 1375, separant-se de Chinchilla.

Des del segle XV, ha destacat per la seua ganiveteria, tradició que encara definix a la ciutat. Hui, Albacete és molt més que la “ciutat de la ganiveteria”, és un referent en aeronàutica, servicis i compta amb un vibrant centre universitari.

Sense oblidar la seua història i la seua famosa Fira (Interés Turístic Internacional), la ciutat oferix vitalitat urbana, zones verdes i una creixent oferta cultural. L’itinerari que esta vegada proposem esperem que siga del vostre grat.

Paseo de la Libertad.

Este emblemàtic passeig és una de les artèries principals i més elegants del centre d’Albacete. Funciona com un nexe vital, connectant la històrica Plaza del Altonazo amb la Plaza de Gabriel Lodares.

És ideal per a passejar i admirar part del seu patrimoni arquitectònic, ja que al llarg del passeig s’alcen edificis significatius, destacant la imponent façana del Palau de la Diputació Provincial, un bell exemple de l’arquitectura eclèctica de principis del segle XX. També es troba la Delegació de Defensa, antic Govern Civil, un altre edifici notable, o la casa on asseguren que va viure Juan Ramírez de Lucas, l’últim gran amor de Federico García Lorca.

Palau de la Diputació.

Inaugurat en 1925, és la seu oficial de la Diputació Provincial, l’òrgan de govern de la província. El seu disseny és obra de l’arquitecte provincial Juan Piqueras, encara que finalitzat per Bernardino Carriler, i destaca pel seu estil eclèctic que combina elements classicistes amb una rica ornamentació d’influència modernista i barroca. La façana principal és imponent, amb una cuidada simetria, balconades treballades i l’escut provincial presidint l’entrada, símbol del desenrotllament urbà de la ciutat a principis del segle XX.

Plaza del Altonazo.

Considerat el quilòmetre zero i centre neuràlgic d’Albacete. És el punt de trobada per excel·lència, majoritàriament per a vianants i sempre animat. Esta històrica plaça està envoltada d’edificis emblemàtics com l’antic Ajuntament, hui seu del Museu Municipal, el majestuós Gran Hotel, una joia del modernisme, i el singular Edifici Legorburo. També ací es va situar històricament el Palau de Justícia, que va albergar la primera seu del Museu Provincial. És el lloc perfecte per a sentir el pols de la ciutat i admirar la mescla d’història i vida moderna.

Museo Municipal de Albacete.

Situat en l’antic Ajuntament (Plaza del Altonazo), es un bell edifici eclèctic de finals del s. XIX (inaugurat 1878, obra de Justo Millán Espinosa). La seua façana simètrica i elegant presidix un dels costats de la plaça, sent un punt de referència indispensable a Albacete.

Hui, este històric edifici obri les seues portes com a Museu Municipal, oferint als visitants un espai dedicat a exposicions temporals de diversa índole (art, història local, fotografia…). És una oportunitat perfecta per a submergir-se en la cultura i el patrimoni d’Albacete mentres s’admira un dels seus edificis civils més importants i bells del segle XIX.

Teatro Circo.

Una joia arquitectònica i escènica, inaugurat en 1887, obra de l’arquitecte Juan Peyronnet. És un dels poquíssims teatres circ operatius del s. XIX que queden en el món, i el més antic d’Espanya.

La seua singularitat residix en la seua doble funcionalitat (teatre/circ) gràcies a un enginyós sistema. D’exterior neomudéjar i interior decimonònic, va ser restaurat i reobert en 2002. Declarat Bé d’Interés Cultural (BIC), és el principal centre d’arts escèniques de la ciutat.

Catedral de San Juan Bautista.

El temple més important i seu de la Diòcesi (1949). Situada en el centre històric, la seua llarga construcció (des del s. XVI sobre una església mudèjar-gòtica) va resultar en una mescla d’estils: gòtic-renaixentista en la seua estructura, elements barrocs (Capella Virgen de los Llanos, patrona) i façana/torre neogòtiques (s. XX). El seu interior destaca per les grans pintures murals a l’oli sobre tela de Casimiro Escribá (s. XX), que cobrixen les seues parets narrant escenes bíbliques.

Museo de la Cuchillería.

Imprescindible per a entendre la identitat d’Albacete. Situat a la Casa del Hortelano, un bell edifici modernista de principis del s. XX al costat de la Catedral.

Ret homenatge a la tradició cuchillera amb una vasta col·lecció (peces històriques i contemporànies), explicant tècniques i la importància socioeconòmica d’esta indústria. És la millor manera de comprendre per què Albacete és la ‘Ciutat de la Cuchillería’.

Posada del Rosario.

Un dels edificis civils més antics i amb més encant, declarat Monument Històric-Artístic Nacional (BIC). Originària del segle XVI com a posada, hui pertany a la Universitat.

És excepcional per la seua fusió d’estils (gòtic tardà, mudèjar, renaixentista). El seu característic pati interior amb columnes i galeries de fusta evoca el seu passat. Un magnífic exemple de conservació del patrimoni.

Calle Ancha (Marqués de Molins).

La principal artèria comercial i social, coneguda popularment com a Calle Ancha. Connecta la zona del altonazo cap a l’exterior. Majoritàriament per als vianants, és un formiguer d’activitat amb botigues, bancs i cafeteries.

Està flanquejada per edificis notables de finals del s. XIX i principis del XX, reflex del desenvolupament burgués, destacant el Xalet Fontecha (modernista). Essencial per a sentir la vida quotidiana d’Albacete.

Pasaje de Lodares.

Un racó únic i amb gran encant. És una galeria comercial i residencial coberta (1925), que unix els carrers Mayor y Tinte. Encarregada per Gabriel Lodares i dissenyada per B. Ferrando Castells, s’inspira en galeries italianes. És un exponent de l’arquitectura modernista i eclèctica, amb una bella volta de ferro i cristall i riques façanes interiors.

Declarat Bé d’Interés Cultural, el Passatge de Lodares és un dels pocs exemples d’esta mena de passatges que es conserven a Espanya. Travessar-ho és com fer un xicotet viatge en el temps a una època d’esplendor burgesa i gaudir d’un espai arquitectònic únic a la ciutat.

Mª Carmen Izquierdo Molins.
Juli Sanchis Aguado.
Fernando Cuenca.

Galeria fotogràfica del viatge a Albacete

Oriola també és el destí ideal per als qui busquen retrobar-se amb la història, ja que va ser un enclavament important en diferents èpoques (romana, musulmana i cristiana). El seu centre històric va ser declarat Conjunt Històric Artístic Monumental en 1969, un dels primers declarats a Espanya, el qual conserva multitud de monuments, cinc d’ells declarats com a Bé d’Interés Cultural (B.I.C.), així com multitud d’edificis eclesiàstics i civils, entre els quals s’intercalen esglésies, monestirs, convents, ermites o palaus, palauets i cases burgeses de diversos segles, la qual cosa la convertix en una de les ciutats amb més patrimoni de la província d’Alacant.

A més, Oriola no sols té un nucli urbà històric, sinó que també compta amb setze quilòmetres de costa amb excel·lents platges i penya-segats com a Platja Flamenca, Cap Roig, La Zenia, Punta Prima, Campoamor i Mil Palmeres.

Oriola ostenta els títols de ‘Molt Noble, Molt Lleial i Sempre Fidel’, distincions concedides en 1380 per Pere el Cerimoniós, rei d’Aragó. Des de 1437. També el títol de ‘ciutat’ concedit per Alfons V, el Magnànim. I el 26 de maig de 2010 se la va nomenar ‘Gran Ciutat’ per la Generalitat Valenciana.

Enrique Galarza Moreno.

De la mà de Paco Santana coneixerem Oriola i l’obra de l’escultor, Enrique Galarza Moreno (1896-2000) que encara que nascut en el Grau de València, va residir i va morir a Picassent en contraure matrimoni amb la nostra veïna Concepción Tarazona Sanchis, amb la qual van tindre tres filles i un fill. L’obra de Galarza es extensa, principalment en imagineria religiosa.

No ha segut Enrique Galarza un desconegut encara que les obres per ell fetes han tingut diferent fortuna, alguns artesans han passat a apropiar-se d’escultures que no ho eren. En tot cas, les talles del Crist del Calvari de la Confraria del Perdó d’Oriola, la Verge dels Lliris i el Sant Jordi aqüestre d’Alcoy, durant més de quaranta anys han segut atribuïdes a diferents autors.

Estan reconegudes prop de 80 obres en Abarán, Albaida, Alzira, Alcoi, l’Alcúdia de Crespins, Algemesí, Ayacor, Benimodo, Cocentaina, Conca, Cofrents, Donostia, Énova, La Font de la Figuera, València, Guadassuar, Fet, Huelva, Xàtiva, Massamagrell, Montaverner, Novetlé, Llanera de Ranes, l’Olleria, Oriola, Picassent, Sao Paulo, Lima, Villaviciosa i Velez Rubio.

Església Parroquial de les Santes Justa i Rufina (BIC).

Està construïda sobre una de les mesquites de la ciutat islàmica. El seu origen es remunta al segle XIV, quan va ser construïda en estil gòtic valencià, encara que amb afegits barrocs en segles posteriors que han modificat substancialment el seu aspecte original.

Les seues santes titulars són les patrones de la ciutat (juntament amb la Verge de Monserrate) ja que la celebració del seu martiri coincidix amb la ‘Reconquesta’ de la ciutat que es va produir, segons la tradició, el 17 de juliol de 1243. Justa i Rufina van ser dos germanes màrtirs de Sevilla que es dedicaven a la terrisseria i es van negar a vendre les seues ceràmiques per a rituals pagans, la qual cosa els va costar la vida.

Ací trobem la torre més bella de la ciutat que s’alça amb 26 metres d’altura davant nosaltres en el Skyline d’Oriola, mostrant-nos un dels rellotges més antics d’Espanya. És una torre peculiar perquè la seua part superior té merlets, donant-li un aspecte defensiu.

Col·legi Diocesà de Santo Domingo.

El Col·legi Diocesà de Santo Domingo, antic convent de dominics i universitat del segle XVI, és conegut com a ‘El Escorial del Llevant’, sent el monument nacional de major grandària de la Comunitat Valenciana i la joia arquitectònica d’Oriola.

El seu claustre, la seua església i la seua escala monumental el convertixen en un lloc imprescindible per als amants de la història i l’art. Actualment, és seu del Museu Diocesà d’Art Sacre, on es poden veure pintures de Velázquez i altres artistes.

Església Catedral del Salvador i Santa Maria.

Esta catedral es va construir sobre una antiga mesquita a la fi del segle XIII i és la seu de la Diòcesi Oriola-Alacant des de 1564. A més, està declarada com a Bé d’Interés Cultural amb categoria de monument.

Destaca per la seua impressionant façana, la seua torre campanar i el retaule de l’altar major. El seu interior alberga obres d’art i un important òrgan del segle XVIII, i encara que és una de les catedrals gòtiques més xicotetes d’Espanya, no deixa de fer gala del seu coqueto aspecte interior.

Església de Santiago Apostol.

Construïda en el segle XV, en plena transició entre el gòtic i el renaixement, va ser declarada Monument Nacional en 1933, a causa del seu gran valor artístic. Al llarg dels segles ha patit diverses restauracions, especialment després dels danys provocats per la Guerra Civil Espanyola.

És un edifici d’estil gòtic valencià, amb afegits renaixentistes i barrocs. Entre els seus elements més destacats estan la façana principal, la seua volta estrelada, el retable major, la Capella de la Comunió i la seua Torre Campanar.

Alberga imatges i escultures de gran valor, moltes d’elles processionen en la Setmana Santa oriolana, destacant la talla del nostre Pare Jesús de la Caiguda, una de les imatges més venerades a la ciutat.

Museu de Setmana Santa.

Es va inaugurar en 1997 amb l’objectiu de preservar, exhibir i divulgar la riquesa artística i devocional de la Setmana Santa oriolana, que està declarada Festa d’Interés Turístic Internacional.

Alberga una impressionant col·lecció d’imatges processionals, trons, estendards i objectes litúrgics que formen part del patrimoni de les diferents confraries d’Oriola, amb obres de Salzillo (El nostre Pare Jesús Nazareno), Farinés, Díez, Guintin de Torre, Coullaut-Valera (Crist Yacente), Sánchez Lozano, Galarza (Crist del Perdó), Esteve, Bussy, Seiquer Zanón, Balaguer, Enrique Luis… i obres dels tallers de Orrico, Martínez, Maestre Sánchez i Vicente Gimeno.

Casa Museu de Miguel Hernández.

Oriola és el bressol del poeta Miguel Hernández (1910-1942), poeta de la Generació del 36 i una de les figures més importants de la literatura espanyola del segle XX. La seua poesia, profundament marcada per la seua experiència en la Guerra Civil Espanyola, destaca per la seua força emotiva i compromís social. La seua vida tràgica i la seua prematura mort a la presó ho van convertir en un símbol de resistència i lluita per la llibertat.

Visitarem la llar on va viure, una casa que conserva mobles i objectes originals de la seua família, així com exposicions sobre la seua vida i obra.

En el barri de San Isidro podrem visitar el “museu hernandià a l’aire lliure” i contemplar les pintures murals que cobrixen d’art i poesia les façanes dels seus carrers. Una visita obligada per a descobrir la petjada poètica i vital de Miguel Hernández.

Mª Carmen Izquierdo Molins.
Juli Sanchis Aguado.
Fernando Cuenca.

Galeria fotogràfica del viatge a Oriola

Bombas Gens es conveteix en una màquina de somiar amb una mostra inversiva que descobreix un nou Dalí.

Bombas Gens Centre d’Arts Digitals exposa el seu nou concepte amb una mostra immersiva de 2.500 m² que ofereix un viatge per la ment i l’obra de Salvador Dalí i que posa especial atenció a la seua relació amb la ciència i la cibernètica, u dels aspectes “més desconeguts” de l’artista. D’aquesta manera, l’espai es converteix en una sort de “màquina de somiar“ per endinsar-se en la producció del geni català.

“Dalí Cibernètic” és una experiència immersiva de nova generació que s’ocupa dels temes que, dins del mon dels avanços científics i de la cibernètica més interessaven a l’artista de Figueres: els universos paral·lels, la física quàntica, la quarta dimensió, l’òptica, la geometria sagrada o la seqüenciació del ADN interpretats per Dalí.

Tot açò permet fer-se una idea de com l’obra de Dalí surt com resultat d’un pensament obert, ambiciós, provocador i també científic.

Mitjançant projeccions de gran format, instal·lacions interactives, hologrames i realitat virtual, la proposta permet entrar en el poètic i oníric univers “dalinià”, amb un recorregut de 90 minuts de duració al llarg de sis sales que ofereix a més, per primera vegada, la possibilitat d’entrar al metavers de manera col·lectiva.

La mostra és una producció de Layers of Reality, comisariada per Imma Fontdevila i Anna Pou i desenvolupada junt a la Fundació Gala – Salvador Dalí, mitjançant un treball conjunt en el que s’han descobert documents i aproximacions al pensament “dalinià” pràcticament inèdits per al gran públic.

Després de la seua estrena al IDEAL de Barcelona i el seu pas amb èxit per ciutats com Londres, Berlin o Copenhague, aquest projecte arribà a València el 16 de març com exposició inaugural del nou Bombas Gens Centre d’Arts Digitals.

Sis sales per descobrir el nou “Dalí”.

El recorregut comença en una sala expositiva tradicional en la que s’explica el motiu principal de la mostra: la vinculació de Dalí amb la ciència i la tecnologia, així com el seu treball sobre l’art digital, la cibernètica i la quarta dimensió.

La visita continua a la sala immersiva per fruir d’una obra audiovisual de 25 minuts de duració, projectada en 1000 m² de pantalles a les parets i el sòl i amb una banda sonora original composta per Rafael Plana.

A continuació, l’activitat de “sketch and post” ofereix la possibilitat d’interactuar amb l’art “dalinià” realitzant una interpretació pròpia d’una obra de Dalí, que es projectarà en una pantalla, així com el descobriment de les realitzades per artistes com Mina Nogueira, Mar Aragó i per diversos artistes de la Universitat Politècnica de València con Angeles López del Gru`p d’Animació, Dolores Furió, Paco Sanmartin, Carlos García, Roger Domingo i Raúl Leal de Laboratorio de Luz, a més de Álvaro Sanchis, Núria Rodríguez i David Heras de Unit Experimental.

El viatge continua en un xicotet cine en el que es mostra un documental sobre Dalí en Nova York i, posteriorment, amb una peça sobre la relació de l’artista amb la tecnologia. A continuació es pot explorar la simbologia recurrent del pintor mitjançant una instal·lació interactiva creada per Layers of Reality i Urbez Capablo en la que podràs descobrir diferents elements com les formigues i els rellotges molls.

15 minuts en una màquina de somiar.

Una de les grans innovacions que ofereix l’exposició en l’última sala és la possibilitat d’entrar en el metavers de manera col·lectiva, com una experiència de realitat virtual amb llibertat total de moviments, que convida al visitant a passar 15 minuts a l’univers digital de Dalí, un mon surrealista i sorprenent, un autèntic metavers “dalinià”.

Durant aquest període de temps, podreu entrar dins de les obres més reconegudes de Dalí i es sumergireu en un viatge al voltant de quatre entorns de l’artista: el mar, el cel, el desert i el buit. La sala metavers, la més gran d’Europa, ha estat creada per l’estudi creatiu Universe junt a Blit.studio i Layers of Reality.

Dalí fou un pioner en la utilització de ferramentes digitals per a crear les seues obres. La seus obsessió per la tecnologia el portà a treballar amb els primers ordinadors i les primeres màquines de pensar amb la finalitat d’anar més enllà dels límits de la realitat que el rodejava.

Des de molt jove afermava que l’art li resultava anacrònic i preveia que seria “substituït per formes més fecundes, encara impossibles d’imaginar, completament fora dels límits de les belles arts i absolutament d’acord amb la nostra època”. És així com l’artista i la seua obra avançaren el que hui encara explorem baix la categoria genèrica de les arts digitals d’avantguarda i la immersivitat de la realitat expandida.

Juli Sanchis, membre de la Junta directiva AACA

Al nord de la comarca de La Safor (Comunitat Valenciana), la Valldigna s’escampa diàfana i plana des de les muntanyes que l’envolten fins a la seva confluència amb el mar. “Digno valle” (Vall digna), és el que li degué parèixer al Rei Jaume II el Just (12367-1327) quan el va elegir en 1298 perquè en ell s’establirà una comunitat de monjos cistercencs prevenients de Santes Creus i es fundarà el complex monàstic que, en el fet de transcórrer dels segles acabaria convertint-se en u dels més poderosos, il·lustres i rellevants del territori valencià.

La construcció del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

La construcció de monestirs no obeïa a capricis, era una necessitat i una obligació que tenien els reixos. Per una banda, repoblaven zones que fins aleshores estaven habitades per mudèjars amb cristians i per l’altra banda controlaven el territori, concedint als abats jurisdicció civil i criminal sobre els habitants del llogaret.

El monestir està articulat, com sol ser habitual en aquest tipus de conjunts arquitectònics a partir de diversos edificis destinats a diferents usos i cometuts de la comunitat cistercenca. Situat al camp i estructurat com una comunitat agrícola autosuficient, amb claustre. Església, refectori i cuina, graner i bodegues, banys i excusats, dormitori abacial i dormitori per a monjos, tot rodejat per una muralla defensiva, que va conèixer al llarg de la seva dilatada història moments de fortuna junt a altres de decaïment i letargia.

Ens comentava el guia que es poden observar tres etapes significatives en la seva construcció: La implantació gòtica del s.XIV, conformant l’estructura completa del conjunt al voltant del claustre, d’acord amb els cànons del Císter; una renovació ocorreguda l’any 1396 després de sofrir un terratrèmol; i una segona renovació definitiva després de la seva destrucció per un altre terratrèmol l’any 1644, substituint-se completament tot en època barroca (ss. XVII i XVIII), a la que pertanyen l’actual temple i la capella de la Mare de Déu de Gràcia.

Privatització del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

L’any 1811, les Corts de Càdis derogaren tots els drets jurisdiccionals quedant així el Monestir privat de tots els seus privilegis.

Durant la guerra de la Independència el Monestir es va convertir en hospital i en 1812 fou ocupat pels francesos, fins a 1814 en el fet que es va restablir la comunitat religiosa.

La decadència absoluta va sobrevenir a partir de 1835, quan els processos de desamortització determinaren la venda del Monestir, amb l’exclaustració i conseqüent abandonament dels monjos, així com la progressiva alienació i dispersió dels seus bens patrimonials.

Llargues dècades de ruïna, incúria i espoli es varen abatre sobre un entorn que, degradat i convertit en explotació agropecuària, veuria com la major part dels seus edificis serien enderrocats i les seves restes utilitzades com material de construcció, quan no en trofeus de col·leccionistes, tal com va ocórrer amb el sobreclaustre gòtic del palau d l’abad.

Compra del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna per la Generalitat Valenciana.

Adquirit finalment per la Generalitat Valenciana en 1991 per 231 milions de pessetes i posat baix la gestió directa de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, el conjunt monàstic i el seu entorn han vingut sent objecte al llarg dels últims anys d’una intensa rehabilitació integral en la qual la confluència i coordinació de diferents disciplines (arquitectura, arqueologia, història de l’art, museologia, restauració patrimonial…), continua operant a favor d’una major i més encertada consecució del Monestir de La Valldigna com el que és i aspira a seguir sent, un be cultural obert per complet a la ciutadania valenciana i, en general, a qui vulga acostar-se a conèixer una part important de la història, un llegat patrimonial i una identitat com a poble.

Està situat al peu de la Mola del Toro a la Comarca de La Safor. El pla director de l’obra de recuperació del Monestir ha anat a càrrec de l’arquitecte Salvador Vila. El 3 de juny de 1998 fou declarat bé d’interès cultural.

En l’actualitat l’església es troba dessacralitzada i, per tant, no té culte religiós.

Fotografies de l´excursió a Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

Aquestes es troben a la ciutat de Busot, un poble d’origen morisc amb molta història i encant, situat a l’interior de la província d’Alacant.

Exactament a 4,7 qm. del seu centre urbà, trobem aquest tresor natural al que es pot accedir. Estes, les Coves del Canelobre, estan emplaçades a uns 700 m. d’altitud a la vessant septentrional de la serra Cabeço d’Or, u dels escàs relleus juràssics del Prebètic en la província, dins de la zona externa de la Serralada Bètica.

En la nostra visita, accedirem al seu interior en un recorregut guiat per la sala visitable, on la guia ens va acompanyar proporcionant-nos la informació relacionada amb la seua formació, us, descobriment, etc.

Cóm es crearen les Coves del Canelobre?

Aquestes coves es desenvoluparen per l’acció de la dissolució química de la roca caliza degut al fluix de les aigües subterrànies al llarg d’un període geològic extens. Com hem avançat, les Coves del Canelobre son un complex càrstic format en roca calcaria del Juràsic Superior, on s’han explorat uns 800 m. La morfologia de les coves mostra l’evidència de processos d’erosió i sedimentació, amb la presència d’enderrocaments argilosos i còdols en diverses àrees.

El descobriment d’aquesta cova s’atribueix als àrabs, allà pel s. X. Encara que la cavitat es coneix pràcticament al s. XIX al llarg de la contesa de la Guerra Civil, quan l’exèrcit republicà foradà l’actual túnel d’accés i va construir al seu interior diverses plataformes amb la finalitat de poder reparar els seus avions, plataformes que deixaren la seva petjada visible en l’actualitat. Les coves no s’obriren al públic fins la segona meitat del s. XX.

En aquestes coves es troba la volta més alta d’Espanya, amb una alçada de 70 m. i son un magnífic exemple de cavitat càrstica. Al seu interior, més de 80.000 m2 on la roca i l’aigua han esculpit impressionants formes d’estalactites i estalagmites, columnes, cascades pedencs, microgours…, entre altres fenòmens, resultat de la precipitació de minerals com el carbonato de calci.

Quan ens introduïm, ho fem sobre una de les plataformes que es crearen al seu dia, la qual ens ofereix una visió central de la immensitat que ens acull. Tota la cova està il·luminada cuidadosament per ressaltar els detalls de les formacions, aconseguint que siga per als visitants una atracció destacable.

Conforme baixarem per les passarel·les, disposades per un desplaçament segur, poguérem anar descobrint diferents figures i elements, on cadascú feia volar la seua imaginació.

Si cal destacar una formació geològica, esta seria “La Sagrada Família”, on destaca una columna rocosa de més de 25 m. d’altura. Ací, segons la imaginació de cada visitant, la interpretació pot variar. A uns, el primer que els ve al cap és La Sagrada Família de Gaudí, altres, la fusió d’estalactites i estalagmites que s’han fusionat, els evoca la imatge de la “Sagrada Família”, composta per figures que semblen representar a José, Maria i el xiquet Jesús.

Altra de les formacions destacades es “El Canelobre”, de la que la cova agafa el nom. És una gran estalagmita situada al centre de la sala que es diu que té una antiguitat de 100.000 anys.

Aquesta joia de la natura és un destí ideal per als amants dels esports d’aventura, donat que compta amb una zona habilitada per a la pràctica de la espeleologia.

Al llarg de l’any i degut a l’excel·lent acústica de la sala, la cova també s’utilitza ocasionalment com escenari per a events musicals i culturals. La seua magnífica acústica i el contrast d’efectes visuals e il·luminació deuen proporcionar una experiència única.

D’alli eixirem a freuir de la gastronomia i les platges d’El Campello i visitar el jaciment arqueològic de La Illeta dels Banyets. Però d’això, parlarem en un altre article.

València és coneguda com la ciutat de les flors, encara que la seva riquesa en jardins no es queda enrere. Un exemple d’ells son els Jardins de Monforte: Un jardí geomètric d’estil neoclàssic únic en aquesta ciutat.

Tal és la seva bellesa i valor cultural, que ha segut una de les visites feta per l’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado, dins del seu cicle d’activitats de viatges culturals.

Aquest es troba en plena ciutat de València a manera d’oasi de vida, amb una superfície de 12.597 m². Un jardí aïllat per murs, que aconsegueix en el seu interior un espai per al repòs i a la vegada la sensació estrictament estètica i naturalista.

Aquest espai és l’últim jardí historicoartístic del segle XIX que queda a la ciutat de València (Espanya).

L’origen dels Jardins de Monforte.

Els Jardins de Monforte (Jardines de Monforte), per a “entendre-ho”, deguem veure’ls en un context històric, donat que trenca amb les actuals tendències en jardineria.

En ells podem gaudir de belles estàtues i xarons, relaxants fonts ornamentals, figures de plantes retallades, arbres i arbustos de grans bellesa i antiguitat, tanques retallades i zones de flor… sense dubte i tal com hem avançat, un jardí dels més bells de la ciutat de València.

El seu origen es remunta a un dels horts existents a la zona d’extramurs de València. Aleshores rebia el nom de huerto de D. José Vich, Barón de Llaurí.

L’any 1849 fou venut a En Juan Bautista Romero Almenar, Marqués de Sant Joan, per 80.000 reals. Com anècdota, la pesseta de 1848 era una moneda d’argent equivalent a quatre reals.

El Marqués de Sant Joan, en quan el va adquirir, va encarregar la construcció del Jardí a l’arquitecte valencià Sebastián Monleón Estellés. Al morir el Marqués en 1872, passà a la seua esposa, que el deixà en herència a una de les seues nebodes: Josefina Sancho Cortés. Aquesta, casada amb Joaquin Monforte Parrés, va decidir des d’eixe mateix moment que el jardí passara a denominar-se Jardin de Monforte i així fins als nostres dies.

Història recent dels Jardíns de Monforte.

Conegut l’origen del Jardí de Monforte, ara ens centrem amb les seves diferents fases administratives durant aquestes últimes dècades.

L’any 1941 fou declarat Jardí Artístic Nacional, quedant sota la protecció de l’Estat. Després de la riuada de 1957, fou recuperat per a la ciutat per l’Ajuntament de València.

L’any 1970 passà a ser propietat municipal i es va restaurar. Tan sols dos anys després, en 1972, es va obrir al públic després de rehabilitar el seu Palauet i del traçat artístic neoclàssic del jardí. Va coincidir amb la primera edició de la Fira Iberflora, que tingué lloc a Vivers, u dels majors jardins públics d’aquesta Ciutat.

Cal destacar que, des de 1984, és gestionat i mantingut per la Fundació Pública Municipal de Parcs i Jardins Singulars.

Estructura dels Jardíns de Monforte.

Com hem avançat, els Jardins de Monforte estan considerats com els últims jardins historicoartístics del segle XIX que queden a la ciutat de València. Però al llarg del temps ha gaudit de diverses ampliacions i actualment els que el visiten poden trobar nou àrees temàtiques ben identificades.

Una d’elles està assignada com àrea de Manteniment. La resta es divideix en la construcció del Palauet (edifici) i zones enjardinades en les que s’inclouen les àrees de parterre vell, túnel de trepadores, parterre nou, el roserar, la zona d’ampliació de 1970, el jardí romàntic i la muntanyeta.

Recordem que el Palauet fou construït a iniciativa del propi Marqués de Sant Joan i que fou obra de l’arquitecte Sebastián Monleón Estellés. Actualment s’utilitza per realitzar bodes civils al llarg d’alguns dies de la setmana.

Aquest Palauet, d’estil acadèmic francés i rococó, està concebut des dels seus inicis com conjunt d’una finca d’esbarjo associada al Jardí i que el fet d’estar dissenyat per un arquitecte es deu a que en aquella època no existien les figures professionals d’arquitectes paisatgistes, jardiners, etc.

Els lleons rebutjats pel Palau de les Corts.

Com curiositat dels Jardins de Monforte, associats al Palauet es troben dos lleons rebutjats pel Palau de les Corts o Palau del Congrés dels Diputats.

Aquestos lleons, llaurats en pedra blanca de Colmenar, tenen unes mesures de 90cm. d’alt per 140 de llarg. Foren esculpits per José Bellver i Collazos per a l’escalinata del Congrés dels Diputats en Madrid en la dècada de 1850, però mai es van col·locar allí per considerar-los massa xicotets. Foren rebutjats per poc fers, escanyolits i més semblants a gossos rabiosos que a uns vertaders animals salvatges.

Cal destacar que els lleons del Congrés necessitaren fins a tres intents i aquests foren el segon dels assajos. Els definitius o actuals tenen unes mesures de 2,10 m. d’alt, son de bronze, realitzats per la Fàbrica d’Artilleria de Sevilla a partir dels canons presos a les tropes marroquines pel general Leopoldo O’Donnell en la batalla de War-Ras de 1860.

Com és el Jardí de Monforte?

Abans d’entrar en la descripció del Jardí de Monforte, hem de tindre en compte els seus dos segles antiguitat i l’evolució social que ha intervingut en ell.

És per això que, al analitzar-lo veiem que actualment compta amb dos àrees principals que, si be s’encontren molt integrades entre si, obeeixen a dos estils molt diferents, propis de les corrents paisatgístiques del moment en que es va crear a finals del s. XIX una i la més recent des de finals del XX fins avui.

L’estil neoclàssic del Jardí de Monforte.

L’àrea de l’estil neoclàssic del Jardí de Monforte correspons a l’essència del seu estat inicial. També és cert que durant aquests dos segles ha experimentat actualitzacions, si bé sempre s’ha tingut en compte el seu origen com referència.

En aquest context, el Jardí de Monforte és geomètric, d’estil neoclàssic i està en contacte amb el Palauet.

Conté 33 escultures italianes de marbre, abundància d’estanys i assortidors, amb camins rectilinis i tanques retallades… en el que es deixa clar una idea inicial del jardí.

La seva organització geomètrica permet el domini i control total de l’espai per a l’ésser humà, amb la finalitat de racionalitzar camins i jardineres, optimitzant circulacions, reg i exposició de plantes.

Tot contribueix a augmentar la sensació d’espai ordenat i dominat: els vegetals es queden amb la forma que els dona el jardiner al retallar-los.

Els traçats geomètrics en la jardineria antiga també tenien una funció sagrada, ja que l‘encreuament de dos camins perpendiculars, simbolitzaven les quatre direccions que descobrien el mon i els quatre rius del Paradís.

L’estil naturalista i paisatgista del Jardí de Monforte.

En contrast amb l’estil neoclàssic anterior, ens endinsem, dins del mateix jardí global, amb un altre de caràcter naturalista, paisatgista i clarament romàntic, on el seu aspecte més selvàtic predomina clarament.

La transició entre el jardí geomètric i el romàntic es realitza de manera suau i imperceptible, percebent les diferències i complementarietat amb total normalitat.

En ell, a més, destaquen els grans exemplars de magnòlies, llorers i ginkgos. En el seu conjunt, un jardí naturalista, més informal, inspirat en el romanticisme, amb camins curvilinis sinuosos, tanques voluminoses, un gran estany i una muntanyeta artificial, coronada amb un mirador anomenat Belvedere i entapissada de vegetació exuberant amb pins i sotabosc, que alberga una gruta en la part inferior.

Un esquema naturalista on es pretén imitar i perfeccionar la naturalesa perquè resulte atractiva i suggerent a les persones que el visiten.

L’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado aconsella a qui visite la ciutat de València que, entre les visites obligades, no obliden incloure aquest jardí Historicoartístic del s. XIX.

Us informem que proper dia 3 de febrer dissabte, l’associació organitzarà una eixida cultural a Valencià a on visitarem:

1. El Centre d’Art Hortensia Herrero, que té un doble propòsit: compartir amb la societat l’art contemporani més rellevant a escala internacional i contribuir al fet que la Comunitat Valenciana sigui un destí cultural i artístic de referència. Aquest nou espai reuneix la col·lecció privada de la mecenes Hortensia Herrero, que inclou obres d’artistes com Andreas Gursky, Anselm Kiefer, Georg Baselitz, Anish Kapoor o Mat Collishaw entre altres. Alguns d’aquests artistes han creat obres específiques que viuen en enclavaments concrets del Centre d’Art.
2. Els jardins de Monforte, una autèntica recreació per a l’esperit, són l’últim exemple de jardí historicoartístic del segle XIX que queda a València. Els seus orígens es remunten a una horta que el marquès de Sant Joan va comprar en 1849 per a transformar-lo en un jardí de clara inspiració romàntica.
3. Dinar típic de l’entorn que farem en el Palmar.

Com sempre l’eixida es farà des de la plaça de l’església de Sant Cristòfor a les 9 del matí.

Aquells que estigueu interessats podeu contactar: info@amicscristoforaguado.org

Us esperem.

La directiva

Continuarem la nostra ruta passant per el monestir del frares i edificis de rellevància històrica i arquitectònica.

Arribem a Peníscola on ja ens estava esperant el nostre guia Pablo, començant la nostra visita a la ciutat , coronada per la que va ser residència del papa Benet XIII, un castell Fortaleza del segle XIV, un lloc on s´han creuat totes les civilitzacions mediterrànies. Som conscients de la seua situació avantatjada, per la seua seguretat com a fortalesa irreductible i de la seua idoneïtat com ha hàbitat, tant per el seu clima com pel fet de disposar de aigua dolça.

Entrarem per el portal de ST Pere format per un gran arc rebaixat de pedra de tall, i en la dovella central es troba l´escut del Papa Lluna, després el bufador arribant a la Casa de les Petxines, seguidament “El castell” emplaçat a la zona més elevada del penyal, tenint una alçada de 64m. sobre el nivell de la mar. Els templers van construir aquesta obra romànica sobre restes de l´antiga alcassaba àrab entre 1294-1307. Benet XIII va realitzar xicotetes reformes durant la seua estada i el va transformar en palau papal, destacant del conjunt la sobrietat i solidesa de la seua construcció, tenint un gran interès arquitectònic la solució voltada del Cos de Guàrdia i a l´austeritat i severa proporció de la Basílica dels frares de la Ordre del Temple.

El citronat era les postres medievals amb el qual van enverinar al Papa Lluna en 1418. Dos servents li ho van servir amanit amb arsènic i, encara que li va provocar greus danys en el tub digestiu, l’objectiu no es va complir, gràcies a la labor del seu metge, Jerónimo de Santa Fe, que amb l’ajuda dels més avançats experts del gremi d’apotecaris de València, va crear un remei, a partir de diverses plantes, «que consumit polvoritzat, en forma de pessics, va aconseguir alleujar els danys en l’aparell digestiu causats pel verí», va assenyalar l’historiador. La seua recepta, recuperada de documents amb sis segles d’antiguitat, és la que ara es comercialitza com a infusió.

Al mig dia a menjar , com sempre Vicent, no defrauda, vam menjar cruixent de carxofa de Benicarló amb salsa romesco, clòtxines a la marinera i calamars amb carxofes i ceba caramel·litzada d’entrants , i de plat principal un All i Pebre de peix. Ens xuplarem els dits.

A la vesprada vam fer l’excursió amb vaixell en la qual vam poder veure les coves, les escales del Papa Lluna per a eixir del castell i el típic Bufador.

Amb ganes que ens acompanye Lola, gran dia amb gran companyia.

Textos: Cristina San Luis Rodríguez – Vocal Junta directiva AACA

Per tant, abans de fer-los una xicoteta ressenya de l’últim, que fou a Xulilla, els anunciem els altres previstos per a dates pròximes: El Desert de les Palmes, Peníscola i La Vall de Gallinera. Tindran complida informació per correu electrònic.

Anem a recordar el dia tan estupend que passarem a Xulilla i als Congosts del Riu Túria, y que fou el passat 5 de maç. Començarem de matinet l’aventura pel Paratge natural municipal de «Els Calderons», acompanyant-nos dos guies especialitzats en aquestes rutes, degut a la quantitat de gent que érem i a les dificultats de la ruta. Allí puguerem admirar i gaudir de la gola profundíssima que va crear la desembocadura del riu i que forma un camí meravellós de roca calcària projectant un canó de paret de més de 80 m d’alçada.

En el recorregut extraordinari admirant tanta natura, passejarem singulars ponts penjants, alguns d’ells de més de 15m d’alçada que per la variabilitat dels excursionistes provocaren diverses i gracioses anècdotes del grup resultant divertides.

D’allí, s’acostarem senderant cap al poble a la vegada que podíem observar la múltiple vegetació de la zona: escaramujo, espart, romaní, etc. A la Plaça Major del poble, anomenada De la Baronia, férem un descans i per recuperar l’alé una cervesa ben fresqueta ens donà forces per seguir la ruta, doncs, teníem que pujar al Castell. Aleshores, i acompanyats d’un guia local, Lola no deixa res a l’atzar per tenir una bona informació, ens transportà a èpoques antigues on es dugueren a terme batalles per la conquesta del territori. Aquest Castell, encara majestuós, ha sofert diferents reformes des de la posada de la primera pedra els musulmans. Al llarg del s.XIV i XVI fins arribar a ser una residència senyorial, també s’emprà com carcel eclesiàstica a càrrec del bisbe de València.

Hui en dia, es manté inalterable amb el paisatge excavat pel riu i plagat d’una bellesa inalterable. I… a més a més, podem dir que es manté viu doncs el terratrèmol del s.xviii no va aconseguir enderrocar les parets per la antemuralla que el protegia, quedant intacta la Torre Barbacana, la qual es manté en peu.

Seguidament acabarem el matí visitant l’Esglèsia de Nostra Senyora dels Àngels, la qual data dels segles XV i XVI, de nau rectangular amb dos portes que tenen l’encant d’èpoques passades, estil barroc, pintada de blanc i blau i amb uns meravellosos taulellets pintats a mà, molt ben explicat tot el conjunt per el guia de l’oficina d’Informació i Turisme.

Arribada l’hora de dinar, Vicent com sempre, trià un menú amb productes típics locals, on podem gaudir de la gastronomia local perquè això de la restauració també és cultura. Així que degustarem del ajoarriero, croquetes de la zona, una bona amanida indispensable sempre i com estrela u dels plats emblemàtics de la zona «l’Olla de Berzas». Amb el seu famós Rin-Ran. Tot acompanyat del vi de la terra i per al café no podria faltar també el típic i famós dolç «reguinyo». En fi, tot molt ben elaborat, riquíssim, amb bon tracte de les restauradores, total, per repetir si algun dia volem tornar.

I…no acabà ací la ruta. Per la vesprada encara tinguerem força i valor per visitar u dels enclavaments distintiu de Chulilla: «El Toll Blau». Lloc d’una bellesa extraordinària, punt favorit dels que gaudeixen al màxim de la més espectacular natura i els paisatges. Lloc, per altra banda, que resultà encantador per a la xicalla, la qual tampoc se’n perd una, pogueren córrer, jugar a plaer i admirar als escaladors practicant el seu esport, la qual cosa els deixà bocabadats.

Bò. Gran dia i… amb millor companyia… ¡¡¡IMPOSSIBLE!!!

Textos: Cristina San Luis Rodríguez – Vocal Junta directiva AACA
Fotografies: Ernest Pastor Pradas – Tresorer AACA

Fotografies de l´excursió a Xulilla