Elx: L essència il·licitana

Elx, municipi situat al sud-est d’Espanya (província d’Alacant), ciutat bimil·lenària i capital del Baix Vinalopó, és la segona ciutat més poblada de la província d’Alacant i la tercera de la Comunitat Valenciana, amb una extensió de 326,1 qm² i una població de més de 245.000 habitants (INE 2025).

Vam passejar per una ciutat fascinant que combina a la perfecció la seva herència ibera, islàmica i cristiana. És mundialment coneguda per ser l’única ciutat que posseeix tres Patrimonis de la Humanitat: El Palmerar, El Misteri d’Elx i el Museu Escolar de Puçol, tres reconeixements de la UNESCO, que la convertiren en una destinació cultural i paisatgística inigualable.

A més d’aquest impressionant llegat històric, Elx gaudeix d’una ubicació estratègica a pocs quilòmetres de la mar Mediterrània, fet que li atorga un clima suau i lluminós tot l’any. El riu Vinalopó travessa i vertebra el nucli urbà, creant un paisatge únic on els ponts i l’omnipresent oasi del Palmerar s’entrellacen amb l’arquitectura.

Cal destacar també que la ciutat és un gran motor econòmic, sent un referent internacional en la indústria del calçat, la qual cosa explica el seu dinamisme com a gran urbs moderna.

Vam gaudir del passeig i ens vam deixar sorprendre per l’essència il·licitana!

El Palmeral d’Elx.

La nostra visita va començar i va estar sempre envoltada pel Palmerar d’Elx, el bosc de palmeres més gran d’Europa. Més que un simple parc, és un sorprenent sistema agrícola i de reg dissenyat originalment pels fundadors musulmans de la ciutat al segle X. Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000 i passejar entre els seus més de 200.000 exemplars va ser, literalment, caminar per un immens oasi històric.

El Centre Històric.

El cor d’Elx és un gresol de civilitzacions on la pedra explica la història de la ciutat. En el nostre recorregut pel centre històric vam visitar meravelles com:

Palau dels Altamira: També conegut com l’Alcàsser de la Senyoria, aquesta imponent fortalesa medieval va ser residència de la noblesa, presó i fins i tot fàbrica de teixits. Avui, magníficament restaurat, és una peça clau per entendre el passat defensiu i senyorial de la ciutat.

Torre de Calahorra: A escassos passos hi ha aquesta robusta torre d’origen almohade (segle XII). A la seva època, defensava la porta d’entrada principal a la vila emmurallada des del camí d’Alacant.

Convent de la Mercè y Banys àrabs: És un edifici fascinant que actua com una autèntica càpsula del temps. El seu tresor més gran va romandre ocult durant segles al seu subsòl: els Banys Àrabs. Vam baixar-hi i vam poder endinsar-nos en la intimitat i el refinament de la cultura andalusina.

Basílica de Santa Maria y el Misteri d’Elx: Aquest bell temple barroc és l´escenari del famós Misteri d´Elx. Vam conéixer els detalls d’aquesta joia cultural que ha sobreviscut ininterrompudament des del segle XV.

El Misteri d’Elx és un drama sacrolíric d’origen medieval que es representa cada mes d’agost. Cantat íntegrament a capella en valencià antic i llatí, recrea la Dormició, Assumpció i Coronació de la Verge Maria. És una de les joies culturals més importants d’Espanya i ha sobreviscut ininterrompudament des del segle XV. Pel seu valor incalculable, va ser declarat Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Plaça de la Glorieta y rèplica de la Dama d’Elx: Per acabar el nostre passeig, vam fer* una pausa a la Plaça de la Glorieta. Allà vam admirar la rèplica de la Dama d’Elx, l’ànima i la gran icona de la ciutat.

Dinar al restaurant ‘Paquito’.

El menú va incloure entrants, arròs en costra, beguda, postre i café.

Museu d’Art Contemporani d’Elx (MACE).

A la sala d’exposicions temporals del Museu d’Art Contemporani d’Elx (MACE), vam visitar l’exposició ‘L’esperit de la matèria’, una mostra que convida l’espectador a viure la pintura com un espai de reflexió i experiència espiritual. La visita ha sigut guiada pel seu autor Paco Santana i el director del museu, Miguel Pérez Blasco.

L’obra de Paco Santana se situa en la tradició espiritual de la pintura espanyola. Paco ens va explicar, a través de fragmentacions vetlades i fissures, unes pintures que revelen la fragilitat humana i, al mateix temps, una esperança que emergeix des de la ferida.

Colors terrosos, ocres i negres profunds van construir un univers visual que evoca l’ascesi, la passió i la memòria d’una tradició que dialoga amb el present.

Mª Carmen Izquierdo Molins.
Juli Sanchis Aguado.
Fernando Cuenca.

Galeria fotogràfica del viatge a Elx

La nit del 28 de juny de 2025 no va ser una celebració més; va ser un acte de justícia poètica, un emotiu homenatge i un profund agraïment. En una atmosfera carregada de records i respecte, la Associació d’Amics de Cristòfor Aguado va entregar el seu XXV Premi, a títol pòstum, a qui va ser la seua ànima i motor durant més de tres dècades: el seu president fundador, el recentment mort Josep Vicent Albert i Aguado.

Les paraules de l’actual president, Ernest Pastor, tenien una càrrega emocional especial. Visiblement commogut, Pastor, qui va acompanyar a Albert des dels inicis, muscle amb muscle, es va dirigir als presents no sols com a president, sinó com a amic i hereu d’un gran llegat. El seu agraïment a les autoritats, socis i amics va ser el preludi d’un discurs que va transcendir el protocol per a convertir-se en un tribut personal.

La calor de la comunitat es va fer palpable en cada racó. La zona de l’acte va acollir a nombrosos veïns de Picassent i amics que no van voler faltar a la cita. La seua massiva presència no era protocol·lària, sinó una sentida i sincera mostra de carinyo i admiració cap a la figura de Josep Vicent, un testimoniatge del profund calat que la seua labor i la seua persona van deixar al poble.

Premiar a Josep Vicent Albert és premiar la història mateixa de l’associació.

I és que premiar a Josep Vicent Albert és premiar la història mateixa de l’associació. Va ser ell qui, des de la seua fundació en 1992 i fins a finals de 2024, va actuar com el cor infatigable de la vida cultural local. Sota el seu impuls, l’associació es va convertir en un referent d’activitat incessant: viatges culturals que obrien horitzons, la creació d’una coral que posava veu a la comunitat, exposicions de fotografia, cicles de literatura, concerts memorables, xarrades enriquidores i, com no, l’emblemàtic concurs de postals de Nadal, el més longeu d’Espanya, una fita que reflectix la seua constància i visió.

En arribar al 25é aniversari dels premis, eixa «xifra redona», les paraules d’Ernest Pastor tenien un nou i profund significat. La seua confessió de «No he pogut evitar sentir-me orgullós de pertànyer a esta organització», va sonar com un tribut directe al seu predecessor i mentor. Un orgull per un projecte que Josep Vicent no sols va liderar, sinó que va encarnar, aconseguint que el treball per «la cultura en el més ampli sentit de la paraula» fora una realitat tangible i compartida.

En este context, el lliurament del guardó, la icònica Torre d’Espioca modelada per les mans artesanes de Pradi Casado i Carmen Rodriguez, es va carregar d’un simbolisme encara major. No era només un premi; era la devolució d’un símbol a la memòria de qui l’havia convertit en un estendard d’identitat i reconeixement durant un quart de segle.

El reconeixement ineludible a una vida de lliurament.

El moment culminant va arribar amb la lectura de l’acta del 10 d’abril: la decisió unànime d’atorgar el guardó a Josep Vicent Albert i Aguado. Un acord que no va ser una elecció, sinó una aclamació; el reconeixement ineludible a una vida de lliurament.

La tasca de presentar la figura de l’homenatjat va recaure en Jaume Sobrevela, però la vetlada ja havia deixat clar la seua sentir. No va ser un adeu, sinó una afirmació de continuïtat. En honrar al seu fundador, la Associació d’Amics de Cristòfor Aguado no sols tancava un cercle de gratitud, sinó que es comprometia a mantindre viu l’immens llegat d’un home que va fer de la cultura el cor de la seua comunitat.

La Coral d’Amics de Cristòfor Aguado ha rebut al Cor Echo Vocis de Sueca a Picassent. Un concert d’intercanvi que s’ha convertit en un ric diàleg musical entre dues formacions de referència. Aquesta trobada ha oferit al públic un programa variat que viatja des de l’amor cortés i la música antiga fins als himnes d’esperança i la cançó popular.

En una primera part el viatge temàtic del Cor Echo Vocis de Sueca ha escollit dins de la música antiga la singular “Dindirindin” del Cançoner de Palau (en occità/català antic), seguit d’un divertit madrigal d’Adriano Banchieri amb un diàleg humorístic entre animals (gos, gat, cucut i mussol).

D’altra banda, en un repertori més popular i mariner, la formació de Sueca va interpretar la cèlebre “La Dama de Mallorca” de Baltassar Bibiloni i la popular “Rondel” (“Tinc una barraqueta”). Tancaren la seua interpretació amb la nostàlgia de les havaneres “La Gavina” de Frederic Sirés i “A tu lado” de Javier Busto, així com l’espiritual negre “I’m Gonna Sing”, oferint als assistents un missatge d’alegria i esperança.

En una segona part, la Coral d’Amics de Cristòfor Aguado va prendre el relleu amb un programa emotiu estructurat al voltant de l’amor, l’esperança de la vida, l’anhel dels somnis i la súplica per la pau.

El poder de l’Amor es va expressar en obres com “Omnia vincit amor” de Jerry Estes i “Contigo en la distancia” de César Portillo, que exploren la connexió que supera qualsevol barrera física.

A continuació, el cor va oferir dues peces carregades d’història i actualitat: “Que tinguem sort” de Lluís Llach i “Cantares” de Joan Manuel Serrat (sobre versos de Machado). Aquestes cançons, nascudes en un període de repressió, es varen convertir en una reflexió sobre la resiliència i la responsabilitat de “fer camí en caminar” per a la construcció de la pau.

Com a colofó, la Coral d’Amics de Cristòfor Aguado va oferir la peça tradicional castellonenca “Tramussos d’Àfrica”, en el seu desig constant de preservar i transmetre la música pròpia.

Un concert d’intercanvi que s’ha convertit en una oportunitat única per gaudir de la diversitat i la riquesa del cant coral valencià en una vetllada plena d’emoció, història i un fort missatge d’esperança.

Autora: Susana López Albert
Fotografies: Departament de comunicació d’AACA

Galeria Fotogràfica

La nit del passat dissabte va tindre un so hipnòtic i vibrant a Picassent. A les 23.00 h, l’auditori de la Societat Artístic Musical Picassent va «pujar el teló» per al concert inaugural del cicle “Picassent Sona Bé”, una nova iniciativa que promet enriquir l’agenda cultural de la localitat. La responsabilitat d’esta estrena va recaure sobre Llobarros, un trio que va demostrar per què és una de les propostes més singulars i potents de l’escena musical actual.

Picassent Sona Bé.

El cicle “Picassent Sona Bé” és un projecte impulsat per l’Ajuntament de Picassent i l’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado, amb la col·laboració de la Societat Artístic Musical Picassent. Esta iniciativa se suma a la ja consolidada oferta de l’Associació (AACA), que inclou activitats tan diverses com la Coral, viatges culturals, el concurs de postals de Nadal o els premis culturals, per exemple, amb el qual s’enrobustix com un motor cultural clau per al municipi.

La presentació de l’esdeveniment va ser a càrrec de Manel Granell, figura doblement implicada en el projecte, ja que no sols és l’autor del cartell que anunciava l’actuació, sinó també el creador de la identitat visual de la marca “Picassent Sona Bé”. Les seues paraules van donar pas a una nit que va comptar amb una gran assistència de públic, que es va mostrar entregat i participatiu des dels primers concordes.

Llobarros, un còctel explosiu de Exotica & Fuzz.

Originaris del barri de Benimaclet (València), Llobarros és un blegue de rock and roll instrumental format per Pep Ahuir (guitarra), Victor Vinyó (baix) i David Vina (bateria), músics veterans adobats en bandes com Cavallo, Kozmick o Burlons.

La seua proposta musical és un viatge sonor tan audaç com coherent: una fusió de l’energia del garage-punk i el surf amb la voluptuositat de gèneres com l’exòtica de Martin Denny o Els Baxter, el rebetiko grec, la música klezmer i els ritmes gitanos.

El resultat és un rhythm and blues que ells mateixos definixen com a “misteriós i maligne”. Sobre l’escenari, esta mescla es traduïx en un directe contundent, on la urgència rocker i la cruesa low-fi es donen la mà amb una sorprenent elegància i un virtuosisme instrumental impecable.

Recolzats en una cuidada posada en escena d’inspiració exòtica i colonial, Llobarros va arrossegar als espectadors a una autèntica festa de rock and roll, un espectacle excitant i, sobretot, tremendament divertit.

La qualitat de Llobardos ha sigut avalada per crítiques excel·lents en mitjans de prestigi nacional i internacional com a Ruta 66, Pelat Sonor o Storm Sorgix of Reverb. Els seus temes han sonat en emissores de referència com a rNE-Ràdio 3, i la seua cançó ‘La perla *Exòtica’ va ser la sintonia oficial del festival Cabanyal Intim 2019 de València.

Amb este irresistible concert, el cicle “Picassent Sona Bé” declara les seues intencions: ha vingut per a quedar-se. La nit inaugural no sols va ser el baptisme de foc de Llobarros en la localitat, sinó la confirmació que Picassent compta des d’ara amb un nou espai per a gaudir de gèneres musicals diversos i d’un altíssim nivell cultural.

Els seus orígens es remunten a la Al-Basit andalusí, un xicotet llogaret agrícola que, després de la Reconquesta, va créixer com a enclavament en les rutes comercials. Una fita històrica va ser la concessió del títol de vila en 1375, separant-se de Chinchilla.

Des del segle XV, ha destacat per la seua ganiveteria, tradició que encara definix a la ciutat. Hui, Albacete és molt més que la “ciutat de la ganiveteria”, és un referent en aeronàutica, servicis i compta amb un vibrant centre universitari.

Sense oblidar la seua història i la seua famosa Fira (Interés Turístic Internacional), la ciutat oferix vitalitat urbana, zones verdes i una creixent oferta cultural. L’itinerari que esta vegada proposem esperem que siga del vostre grat.

Paseo de la Libertad.

Este emblemàtic passeig és una de les artèries principals i més elegants del centre d’Albacete. Funciona com un nexe vital, connectant la històrica Plaza del Altonazo amb la Plaza de Gabriel Lodares.

És ideal per a passejar i admirar part del seu patrimoni arquitectònic, ja que al llarg del passeig s’alcen edificis significatius, destacant la imponent façana del Palau de la Diputació Provincial, un bell exemple de l’arquitectura eclèctica de principis del segle XX. També es troba la Delegació de Defensa, antic Govern Civil, un altre edifici notable, o la casa on asseguren que va viure Juan Ramírez de Lucas, l’últim gran amor de Federico García Lorca.

Palau de la Diputació.

Inaugurat en 1925, és la seu oficial de la Diputació Provincial, l’òrgan de govern de la província. El seu disseny és obra de l’arquitecte provincial Juan Piqueras, encara que finalitzat per Bernardino Carriler, i destaca pel seu estil eclèctic que combina elements classicistes amb una rica ornamentació d’influència modernista i barroca. La façana principal és imponent, amb una cuidada simetria, balconades treballades i l’escut provincial presidint l’entrada, símbol del desenrotllament urbà de la ciutat a principis del segle XX.

Plaza del Altonazo.

Considerat el quilòmetre zero i centre neuràlgic d’Albacete. És el punt de trobada per excel·lència, majoritàriament per a vianants i sempre animat. Esta històrica plaça està envoltada d’edificis emblemàtics com l’antic Ajuntament, hui seu del Museu Municipal, el majestuós Gran Hotel, una joia del modernisme, i el singular Edifici Legorburo. També ací es va situar històricament el Palau de Justícia, que va albergar la primera seu del Museu Provincial. És el lloc perfecte per a sentir el pols de la ciutat i admirar la mescla d’història i vida moderna.

Museo Municipal de Albacete.

Situat en l’antic Ajuntament (Plaza del Altonazo), es un bell edifici eclèctic de finals del s. XIX (inaugurat 1878, obra de Justo Millán Espinosa). La seua façana simètrica i elegant presidix un dels costats de la plaça, sent un punt de referència indispensable a Albacete.

Hui, este històric edifici obri les seues portes com a Museu Municipal, oferint als visitants un espai dedicat a exposicions temporals de diversa índole (art, història local, fotografia…). És una oportunitat perfecta per a submergir-se en la cultura i el patrimoni d’Albacete mentres s’admira un dels seus edificis civils més importants i bells del segle XIX.

Teatro Circo.

Una joia arquitectònica i escènica, inaugurat en 1887, obra de l’arquitecte Juan Peyronnet. És un dels poquíssims teatres circ operatius del s. XIX que queden en el món, i el més antic d’Espanya.

La seua singularitat residix en la seua doble funcionalitat (teatre/circ) gràcies a un enginyós sistema. D’exterior neomudéjar i interior decimonònic, va ser restaurat i reobert en 2002. Declarat Bé d’Interés Cultural (BIC), és el principal centre d’arts escèniques de la ciutat.

Catedral de San Juan Bautista.

El temple més important i seu de la Diòcesi (1949). Situada en el centre històric, la seua llarga construcció (des del s. XVI sobre una església mudèjar-gòtica) va resultar en una mescla d’estils: gòtic-renaixentista en la seua estructura, elements barrocs (Capella Virgen de los Llanos, patrona) i façana/torre neogòtiques (s. XX). El seu interior destaca per les grans pintures murals a l’oli sobre tela de Casimiro Escribá (s. XX), que cobrixen les seues parets narrant escenes bíbliques.

Museo de la Cuchillería.

Imprescindible per a entendre la identitat d’Albacete. Situat a la Casa del Hortelano, un bell edifici modernista de principis del s. XX al costat de la Catedral.

Ret homenatge a la tradició cuchillera amb una vasta col·lecció (peces històriques i contemporànies), explicant tècniques i la importància socioeconòmica d’esta indústria. És la millor manera de comprendre per què Albacete és la ‘Ciutat de la Cuchillería’.

Posada del Rosario.

Un dels edificis civils més antics i amb més encant, declarat Monument Històric-Artístic Nacional (BIC). Originària del segle XVI com a posada, hui pertany a la Universitat.

És excepcional per la seua fusió d’estils (gòtic tardà, mudèjar, renaixentista). El seu característic pati interior amb columnes i galeries de fusta evoca el seu passat. Un magnífic exemple de conservació del patrimoni.

Calle Ancha (Marqués de Molins).

La principal artèria comercial i social, coneguda popularment com a Calle Ancha. Connecta la zona del altonazo cap a l’exterior. Majoritàriament per als vianants, és un formiguer d’activitat amb botigues, bancs i cafeteries.

Està flanquejada per edificis notables de finals del s. XIX i principis del XX, reflex del desenvolupament burgués, destacant el Xalet Fontecha (modernista). Essencial per a sentir la vida quotidiana d’Albacete.

Pasaje de Lodares.

Un racó únic i amb gran encant. És una galeria comercial i residencial coberta (1925), que unix els carrers Mayor y Tinte. Encarregada per Gabriel Lodares i dissenyada per B. Ferrando Castells, s’inspira en galeries italianes. És un exponent de l’arquitectura modernista i eclèctica, amb una bella volta de ferro i cristall i riques façanes interiors.

Declarat Bé d’Interés Cultural, el Passatge de Lodares és un dels pocs exemples d’esta mena de passatges que es conserven a Espanya. Travessar-ho és com fer un xicotet viatge en el temps a una època d’esplendor burgesa i gaudir d’un espai arquitectònic únic a la ciutat.

Mª Carmen Izquierdo Molins.
Juli Sanchis Aguado.
Fernando Cuenca.

Galeria fotogràfica del viatge a Albacete

Oriola també és el destí ideal per als qui busquen retrobar-se amb la història, ja que va ser un enclavament important en diferents èpoques (romana, musulmana i cristiana). El seu centre històric va ser declarat Conjunt Històric Artístic Monumental en 1969, un dels primers declarats a Espanya, el qual conserva multitud de monuments, cinc d’ells declarats com a Bé d’Interés Cultural (B.I.C.), així com multitud d’edificis eclesiàstics i civils, entre els quals s’intercalen esglésies, monestirs, convents, ermites o palaus, palauets i cases burgeses de diversos segles, la qual cosa la convertix en una de les ciutats amb més patrimoni de la província d’Alacant.

A més, Oriola no sols té un nucli urbà històric, sinó que també compta amb setze quilòmetres de costa amb excel·lents platges i penya-segats com a Platja Flamenca, Cap Roig, La Zenia, Punta Prima, Campoamor i Mil Palmeres.

Oriola ostenta els títols de ‘Molt Noble, Molt Lleial i Sempre Fidel’, distincions concedides en 1380 per Pere el Cerimoniós, rei d’Aragó. Des de 1437. També el títol de ‘ciutat’ concedit per Alfons V, el Magnànim. I el 26 de maig de 2010 se la va nomenar ‘Gran Ciutat’ per la Generalitat Valenciana.

Enrique Galarza Moreno.

De la mà de Paco Santana coneixerem Oriola i l’obra de l’escultor, Enrique Galarza Moreno (1896-2000) que encara que nascut en el Grau de València, va residir i va morir a Picassent en contraure matrimoni amb la nostra veïna Concepción Tarazona Sanchis, amb la qual van tindre tres filles i un fill. L’obra de Galarza es extensa, principalment en imagineria religiosa.

No ha segut Enrique Galarza un desconegut encara que les obres per ell fetes han tingut diferent fortuna, alguns artesans han passat a apropiar-se d’escultures que no ho eren. En tot cas, les talles del Crist del Calvari de la Confraria del Perdó d’Oriola, la Verge dels Lliris i el Sant Jordi aqüestre d’Alcoy, durant més de quaranta anys han segut atribuïdes a diferents autors.

Estan reconegudes prop de 80 obres en Abarán, Albaida, Alzira, Alcoi, l’Alcúdia de Crespins, Algemesí, Ayacor, Benimodo, Cocentaina, Conca, Cofrents, Donostia, Énova, La Font de la Figuera, València, Guadassuar, Fet, Huelva, Xàtiva, Massamagrell, Montaverner, Novetlé, Llanera de Ranes, l’Olleria, Oriola, Picassent, Sao Paulo, Lima, Villaviciosa i Velez Rubio.

Església Parroquial de les Santes Justa i Rufina (BIC).

Està construïda sobre una de les mesquites de la ciutat islàmica. El seu origen es remunta al segle XIV, quan va ser construïda en estil gòtic valencià, encara que amb afegits barrocs en segles posteriors que han modificat substancialment el seu aspecte original.

Les seues santes titulars són les patrones de la ciutat (juntament amb la Verge de Monserrate) ja que la celebració del seu martiri coincidix amb la ‘Reconquesta’ de la ciutat que es va produir, segons la tradició, el 17 de juliol de 1243. Justa i Rufina van ser dos germanes màrtirs de Sevilla que es dedicaven a la terrisseria i es van negar a vendre les seues ceràmiques per a rituals pagans, la qual cosa els va costar la vida.

Ací trobem la torre més bella de la ciutat que s’alça amb 26 metres d’altura davant nosaltres en el Skyline d’Oriola, mostrant-nos un dels rellotges més antics d’Espanya. És una torre peculiar perquè la seua part superior té merlets, donant-li un aspecte defensiu.

Col·legi Diocesà de Santo Domingo.

El Col·legi Diocesà de Santo Domingo, antic convent de dominics i universitat del segle XVI, és conegut com a ‘El Escorial del Llevant’, sent el monument nacional de major grandària de la Comunitat Valenciana i la joia arquitectònica d’Oriola.

El seu claustre, la seua església i la seua escala monumental el convertixen en un lloc imprescindible per als amants de la història i l’art. Actualment, és seu del Museu Diocesà d’Art Sacre, on es poden veure pintures de Velázquez i altres artistes.

Església Catedral del Salvador i Santa Maria.

Esta catedral es va construir sobre una antiga mesquita a la fi del segle XIII i és la seu de la Diòcesi Oriola-Alacant des de 1564. A més, està declarada com a Bé d’Interés Cultural amb categoria de monument.

Destaca per la seua impressionant façana, la seua torre campanar i el retaule de l’altar major. El seu interior alberga obres d’art i un important òrgan del segle XVIII, i encara que és una de les catedrals gòtiques més xicotetes d’Espanya, no deixa de fer gala del seu coqueto aspecte interior.

Església de Santiago Apostol.

Construïda en el segle XV, en plena transició entre el gòtic i el renaixement, va ser declarada Monument Nacional en 1933, a causa del seu gran valor artístic. Al llarg dels segles ha patit diverses restauracions, especialment després dels danys provocats per la Guerra Civil Espanyola.

És un edifici d’estil gòtic valencià, amb afegits renaixentistes i barrocs. Entre els seus elements més destacats estan la façana principal, la seua volta estrelada, el retable major, la Capella de la Comunió i la seua Torre Campanar.

Alberga imatges i escultures de gran valor, moltes d’elles processionen en la Setmana Santa oriolana, destacant la talla del nostre Pare Jesús de la Caiguda, una de les imatges més venerades a la ciutat.

Museu de Setmana Santa.

Es va inaugurar en 1997 amb l’objectiu de preservar, exhibir i divulgar la riquesa artística i devocional de la Setmana Santa oriolana, que està declarada Festa d’Interés Turístic Internacional.

Alberga una impressionant col·lecció d’imatges processionals, trons, estendards i objectes litúrgics que formen part del patrimoni de les diferents confraries d’Oriola, amb obres de Salzillo (El nostre Pare Jesús Nazareno), Farinés, Díez, Guintin de Torre, Coullaut-Valera (Crist Yacente), Sánchez Lozano, Galarza (Crist del Perdó), Esteve, Bussy, Seiquer Zanón, Balaguer, Enrique Luis… i obres dels tallers de Orrico, Martínez, Maestre Sánchez i Vicente Gimeno.

Casa Museu de Miguel Hernández.

Oriola és el bressol del poeta Miguel Hernández (1910-1942), poeta de la Generació del 36 i una de les figures més importants de la literatura espanyola del segle XX. La seua poesia, profundament marcada per la seua experiència en la Guerra Civil Espanyola, destaca per la seua força emotiva i compromís social. La seua vida tràgica i la seua prematura mort a la presó ho van convertir en un símbol de resistència i lluita per la llibertat.

Visitarem la llar on va viure, una casa que conserva mobles i objectes originals de la seua família, així com exposicions sobre la seua vida i obra.

En el barri de San Isidro podrem visitar el “museu hernandià a l’aire lliure” i contemplar les pintures murals que cobrixen d’art i poesia les façanes dels seus carrers. Una visita obligada per a descobrir la petjada poètica i vital de Miguel Hernández.

Mª Carmen Izquierdo Molins.
Juli Sanchis Aguado.
Fernando Cuenca.

Galeria fotogràfica del viatge a Oriola

L’acte ha tingut lloc el divendres 14 de febrer de 2025 a les 19:30 h a casa de Cultura de Picassent. I la presentació ha estat a càrrec de Juan J. Díaz Alemany, membre de la directiva de l’Associació. A continuació, exposem les seues paraules de presentació del poeta:

Marc Granell, va nàixer a València en 1953 i va estudiar Filosofia i Filologia, en la Universitat de València.

Fins a l’any 2018 va treballar com a traductor en la Diputació de València, traduint entre altres de Bertolt Brecht, en el català o Vicent Andrés Estelles a l’espanyol.

Va participar amb Adolf Beltrán, Josep Piera i Eduard Verger, en la fundació de la revista literària CAIRELL i va ser director de la col·lecció Gregal Poesia. Ed. Tandem.

També va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés 1976 i el premi Ausiàs March, 1979. En els anys 90 publica diversos poemaris, com per exemple Fira desolada, Versos per a Ana o Corrent de fons.

L’Editorial Bromera li publica una nova antologia poètica, reunida en el volum Poesia completa 1976-2016.

Sens dubte, Marc Granell és un dels escriptors valencians més llegits, rebent en 2020 el Premi Lletres Valencianes atorgat per la Generalitat valenciana. La seua obra és molt extensa i en ella han col·laborat grans il·lustradors, com Paco Giménez, Manel Granell, Rosa Torres, etc.

Finalment, tinc el gran honor d’haver-hi imprès obres seues com L’illa amb Llunes, Versos per a Marc i L’horta Nostra. Tots ells dissenyats pel seu germà i amic Manel Granell.

Juan J. Díaz, va acabar la presentació amb les paraules: “Amics Vicent i Marc, teniu la paraula. Encara que abans, he de dir-vos que el nostre president Vicent Albert… Nassiet, tenia molta il·lusió d’esta activitat, que per motiu de Dana i la seua recent defunció, no ha pogut veure, però que on estigui estarà orgullós d’aquest acte.»

Este article, estaria incomplet si es no exposara la gran i elegant presentació que Vicent Torres Aguado va fer de Marc Granell. Perquè tots la puguem gaudir, us deixem amb la seua descàrrega en PDF.

Descàrrega de la presentació de Marc Granell per Vicent Torres Aguado en PDF.

Juan J. Díaz Alemany
Fernando Cuanca

L’acte ha tingut lloc a la Casa de Cultura de Picassent amb una gran afluència de públic, com a mostra de l’interés d’aquest llibre. L’acte d’obertura ha sigut a càrrec d’Ernest Pastor, i la presentació de l’autora per César Guardeño, Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de València, guia de Trisme de la Comunitat Valenciana, i propietari i gestor de l’empresa CaminArt. *Camins de Cultura i d’Art, fa visites culturals per la ciutat de València (www.caminart.es).

Eva Ruano Corral.

La presentació ha sigut a càrrec de la mateixa autora: Eva Ruano. És llicenciada en Filologia Romànica, encara que porta més de vint anys acudint a cursos d’història medieval i documentant-se sobre el segle XV. Ha sigut precisament la seua passió per aquest moment històric i el desig de donar-lo a conèixer, la qual cosa la va portar a escriure esta novel·la. Que, tant els habitants de la ciutat com els forans, vegen València com l’esplèndida ciutat que és, amb una història sempre fascinant.

Com a introducció a la presentació del llibre, Eva va destacar com, “al llarg de l’any, moltes persones visiten la ciutat de València, però són poques les que coneixen la seua història, que res ha d’envejar a la de qualsevol capital europea.”

“El nostre segle XV va ser sens dubte un segle d’or a nivell econòmic, la qual cosa va portar amb si una florida cultural tant en l’arquitectura, com en la literatura i en la resta de les arts.

En aquest context històric i cultural, seran els esplèndids frescos renaixentistes de la catedral els protagonistes d’esta novel·la històrica.” Va afegir l’autora.

Sobre la novel·la ARCÍS (1469).

ARCÍS (1469) és un llibre editat per l’editorial Samaruc. En ell se’ns conta la història que s’amaga darrere dels àngels músics que podem contemplar en l’absis de l’Altar Major de la Catedral de València.

La novel·la comença el 21 de maig de 1469, quan Arcís, un jove pintor que treballa com a oficial en el taller del seu oncle, es dirigeix a la catedral al costat de la seua família, per a presenciar la celebració de la Pentecosta, amb la tan esperada palometa, un colom de grans dimensions que durant el seu descens va llançant focs artificials.

Esta celebració acabarà amb un terrible incendi que devorarà les pintures que decoraven l’Altar Major. A conseqüència d’esta tragèdia, el capítol es veurà obligat a prendre una sèrie de decisions amb l’objectiu de recuperar l’esplendor perduda.

Amb la finalitat que les noves pintures es facen amb la tècnica del fresc, portaran des de terres de Castella fins a València a un pintor florentí, Niccolò Delli, que realitzarà una prova a l’Aula Capitular durant la qual no faltaran enfrontaments amb alguns dels canonges, a més de contratemps en el procés, a causa de problemes de salut que el portaran al fet que no puga emprendre les pintures de l’altar major.

Tots estos problemes, faran que s’encarregue el projecte a dos pintors locals, la imperícia dels quals provocarà que, no sols no acaben les pintures, sinó que acaven processats pel mateix capítol.

Lluites internes, enveges i enfrontaments amb els pintors que treballen a la ciutat portaran al fet que, finalment, haja d’intervindre el bisbe de València i cardenal de Roma, don Rodrigo de Borja, qui triarà personalment a dos pintors italians de la seua confiança perquè decoren amb els seus esplèndids frescos la Capella Major de la catedral.

En esta novel·la, acompanyats de la curiosa mirada de Arcís, serem testimonis d’un dels moments més apassionants de la nostra ciutat.

La directiva de l’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado, agraïx la presència a tots els assistents, així com a César Guardeño i Eva Ruano per participar en aquest interessant i emotiu acte.

Fernando Cuenca
Juli Sanchis Aguado

Des de 1992, aquest concurs ve omplint de color i il·lusió les festes de Nadal, convertint-se en el més vell d’Espanya. Al llarg d’estos 33 anys, més de 41.000 xiquets i xiquetes han plasmat la seua visió de Nadal en estes postals, teixint un tapís intergeneracional únic.

Enguany, la participació ha sigut massiva, amb alumnes de tots els col·legis públics i concertats de Picassent: CEIP Príncep d’Espanya, C.P. Sant Ignasi de Loiola, C.P. Verge de Vallivana, La Nostra Escola Comarcal, Les Carolines i Sant Cristòfor Màrtir. A més, s’ha tornat a comptar amb la participació especial del CAE Marqués de Dos Aguas, centre especialitzat en persones amb diversitat funcional.

El jurat, compost per professionals de l’educació i l’art, va tindre la difícil tasca de seleccionar als guanyadors entre una mar de creativitat i enginy. Este es va reunir el 12 de desembre a la Casa de Cultura per a avaluar les més de 2.000 postals presentades.

L’equip encarregat de la difícil tasca de seleccionar als guanyadors va estar format per: Joan Carrals Hernández (professor del C.P. Princep d’*Espanya), Joan Tormo Sant Joan (professor de Les Carolines), Carmina Martínez Soler (professora del C.P. Sant Ignasi de Loiola), el reconegut artista plàstic Sergio Vancauwenbergne, i Juli Sanchís Aguado, en representació de la Junta directiva de AACA.

Les seues experiències i sensibilitats artístiques van ser clau per a identificar les postals que millor van capturar l’essència de Nadal i després d’una exhaustiva deliberació, els premiats van ser:
Primer cicle:

• premi: Aranxa Mariblanca Gòmez (Sant Cristòfor)
• Segon premi: Avi Martínez Melchor (C.P. Sant Ignasi de Loiola)
• Tercer premi: Martín Gonzales Merín (La Nostra Escola Comarcal)

Segon cicle:

• Primer premi: Adriana Allea Carrillo (C.P. Verge de Vallivana)
• Segon premi: Sara Zaya Muñoz (La Nostra Escola Comarcal)
• Tercer premi: Pau Sainz Peris (Les Carolines)

Tercer cicle:

• Primer premi: Marcos Montes Climent (Les Carolines)
• Segon premi: Candela Lara Márquez (C.P. Sant Ignasi de Loiola)
• Tercer premi: Alena Kropacheva (C.P. Princep d’Espanya)

Premis especials CAU Marqués de Dos Aguas:

• Primer premi: José Miguel Mateo Pérez
• Segon premi: Laura Llopes
• Tercer premi: Empar Santoja

L’obra de Marcos Montes Climent, alumne de Les Carolines, ha sigut la triada per a felicitar Nadal de 2025, un honor que reconeix el seu talent i originalitat.

La Casa de Cultura de Picassent va acollir l’emotiu lliurament de premis, presidida pel regidor de cultura Jaume Sobrevela, en representació de AACA, l’alcaldessa Conxa García i el vicepresident de la AACA Ernest Pastor.

El Concurs de Postals de Nadal de AACA no sols celebra l’esperit nadalenc, sinó que també fomenta la integració social i l’expressió artística. Un esdeveniment que, any rere any, es consolida com una tradició entranyable i un exemple de col·laboració entre la comunitat educativa i les associacions locals.

Enhorabona a tots els participants i guanyadors!

Fernando Cuenca i Juli Sanchis.