L’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado visita el Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

Al nord de la comarca de La Safor (Comunitat Valenciana), la Valldigna s’escampa diàfana i plana des de les muntanyes que l’envolten fins a la seva confluència amb el mar. “Digno valle” (Vall digna), és el que li degué parèixer al Rei Jaume II el Just (12367-1327) quan el va elegir en 1298 perquè en ell s’establirà una comunitat de monjos cistercencs prevenients de Santes Creus i es fundarà el complex monàstic que, en el fet de transcórrer dels segles acabaria convertint-se en u dels més poderosos, il·lustres i rellevants del territori valencià.

La construcció del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

La construcció de monestirs no obeïa a capricis, era una necessitat i una obligació que tenien els reixos. Per una banda, repoblaven zones que fins aleshores estaven habitades per mudèjars amb cristians i per l’altra banda controlaven el territori, concedint als abats jurisdicció civil i criminal sobre els habitants del llogaret.

El monestir està articulat, com sol ser habitual en aquest tipus de conjunts arquitectònics a partir de diversos edificis destinats a diferents usos i cometuts de la comunitat cistercenca. Situat al camp i estructurat com una comunitat agrícola autosuficient, amb claustre. Església, refectori i cuina, graner i bodegues, banys i excusats, dormitori abacial i dormitori per a monjos, tot rodejat per una muralla defensiva, que va conèixer al llarg de la seva dilatada història moments de fortuna junt a altres de decaïment i letargia.

Ens comentava el guia que es poden observar tres etapes significatives en la seva construcció: La implantació gòtica del s.XIV, conformant l’estructura completa del conjunt al voltant del claustre, d’acord amb els cànons del Císter; una renovació ocorreguda l’any 1396 després de sofrir un terratrèmol; i una segona renovació definitiva després de la seva destrucció per un altre terratrèmol l’any 1644, substituint-se completament tot en època barroca (ss. XVII i XVIII), a la que pertanyen l’actual temple i la capella de la Mare de Déu de Gràcia.

Privatització del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

L’any 1811, les Corts de Càdis derogaren tots els drets jurisdiccionals quedant així el Monestir privat de tots els seus privilegis.

Durant la guerra de la Independència el Monestir es va convertir en hospital i en 1812 fou ocupat pels francesos, fins a 1814 en el fet que es va restablir la comunitat religiosa.

La decadència absoluta va sobrevenir a partir de 1835, quan els processos de desamortització determinaren la venda del Monestir, amb l’exclaustració i conseqüent abandonament dels monjos, així com la progressiva alienació i dispersió dels seus bens patrimonials.

Llargues dècades de ruïna, incúria i espoli es varen abatre sobre un entorn que, degradat i convertit en explotació agropecuària, veuria com la major part dels seus edificis serien enderrocats i les seves restes utilitzades com material de construcció, quan no en trofeus de col·leccionistes, tal com va ocórrer amb el sobreclaustre gòtic del palau d l’abad.

Compra del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna per la Generalitat Valenciana.

Adquirit finalment per la Generalitat Valenciana en 1991 per 231 milions de pessetes i posat baix la gestió directa de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, el conjunt monàstic i el seu entorn han vingut sent objecte al llarg dels últims anys d’una intensa rehabilitació integral en la qual la confluència i coordinació de diferents disciplines (arquitectura, arqueologia, història de l’art, museologia, restauració patrimonial…), continua operant a favor d’una major i més encertada consecució del Monestir de La Valldigna com el que és i aspira a seguir sent, un be cultural obert per complet a la ciutadania valenciana i, en general, a qui vulga acostar-se a conèixer una part important de la història, un llegat patrimonial i una identitat com a poble.

Està situat al peu de la Mola del Toro a la Comarca de La Safor. El pla director de l’obra de recuperació del Monestir ha anat a càrrec de l’arquitecte Salvador Vila. El 3 de juny de 1998 fou declarat bé d’interès cultural.

En l’actualitat l’església es troba dessacralitzada i, per tant, no té culte religiós.

Fotografies de l´excursió a Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna.