Oriola està situada en el sud-est d’Espanya, a la província d’Alacant, concretament a la Vega Baixa del riu Segura, una comarca caracteritzada per la seua fèrtil horta, gràcies a la influència del riu que la travessa. Al nord, la ciutat està envoltada per la Serra d’Oriola, una formació muntanyenca per als qui volen relaxar-se entre els seus diversos paisatges, rutes i senderes per a caminar.

Oriola també és el destí ideal per als qui busquen retrobar-se amb la història, ja que va ser un enclavament important en diferents èpoques (romana, musulmana i cristiana). El seu centre històric va ser declarat Conjunt Històric Artístic Monumental en 1969, un dels primers declarats a Espanya, el qual conserva multitud de monuments, cinc d’ells declarats com a Bé d’Interés Cultural (B.I.C.), així com multitud d’edificis eclesiàstics i civils, entre els quals s’intercalen esglésies, monestirs, convents, ermites o palaus, palauets i cases burgeses de diversos segles, la qual cosa la convertix en una de les ciutats amb més patrimoni de la província d’Alacant.

A més, Oriola no sols té un nucli urbà històric, sinó que també compta amb setze quilòmetres de costa amb excel·lents platges i penya-segats com a Platja Flamenca, Cap Roig, La Zenia, Punta Prima, Campoamor i Mil Palmeres.

Oriola ostenta els títols de ‘Molt Noble, Molt Lleial i Sempre Fidel’, distincions concedides en 1380 per Pere el Cerimoniós, rei d’Aragó. Des de 1437. També el títol de ‘ciutat’ concedit per Alfons V, el Magnànim. I el 26 de maig de 2010 se la va nomenar ‘Gran Ciutat’ per la Generalitat Valenciana.

Enrique Galarza Moreno.

De la mà de Paco Santana coneixerem Oriola i l’obra de l’escultor, Enrique Galarza Moreno (1896-2000) que encara que nascut en el Grau de València, va residir i va morir a Picassent en contraure matrimoni amb la nostra veïna Concepción Tarazona Sanchis, amb la qual van tindre tres filles i un fill. L’obra de Galarza es extensa, principalment en imagineria religiosa.

No ha segut Enrique Galarza un desconegut encara que les obres per ell fetes han tingut diferent fortuna, alguns artesans han passat a apropiar-se d’escultures que no ho eren. En tot cas, les talles del Crist del Calvari de la Confraria del Perdó d’Oriola, la Verge dels Lliris i el Sant Jordi aqüestre d’Alcoy, durant més de quaranta anys han segut atribuïdes a diferents autors.

Estan reconegudes prop de 80 obres en Abarán, Albaida, Alzira, Alcoi, l’Alcúdia de Crespins, Algemesí, Ayacor, Benimodo, Cocentaina, Conca, Cofrents, Donostia, Énova, La Font de la Figuera, València, Guadassuar, Fet, Huelva, Xàtiva, Massamagrell, Montaverner, Novetlé, Llanera de Ranes, l’Olleria, Oriola, Picassent, Sao Paulo, Lima, Villaviciosa i Velez Rubio.

Església Parroquial de les Santes Justa i Rufina (BIC).

Està construïda sobre una de les mesquites de la ciutat islàmica. El seu origen es remunta al segle XIV, quan va ser construïda en estil gòtic valencià, encara que amb afegits barrocs en segles posteriors que han modificat substancialment el seu aspecte original.

Les seues santes titulars són les patrones de la ciutat (juntament amb la Verge de Monserrate) ja que la celebració del seu martiri coincidix amb la ‘Reconquesta’ de la ciutat que es va produir, segons la tradició, el 17 de juliol de 1243. Justa i Rufina van ser dos germanes màrtirs de Sevilla que es dedicaven a la terrisseria i es van negar a vendre les seues ceràmiques per a rituals pagans, la qual cosa els va costar la vida.

Ací trobem la torre més bella de la ciutat que s’alça amb 26 metres d’altura davant nosaltres en el Skyline d’Oriola, mostrant-nos un dels rellotges més antics d’Espanya. És una torre peculiar perquè la seua part superior té merlets, donant-li un aspecte defensiu.

Col·legi Diocesà de Santo Domingo.

El Col·legi Diocesà de Santo Domingo, antic convent de dominics i universitat del segle XVI, és conegut com a ‘El Escorial del Llevant’, sent el monument nacional de major grandària de la Comunitat Valenciana i la joia arquitectònica d’Oriola.

El seu claustre, la seua església i la seua escala monumental el convertixen en un lloc imprescindible per als amants de la història i l’art. Actualment, és seu del Museu Diocesà d’Art Sacre, on es poden veure pintures de Velázquez i altres artistes.

Església Catedral del Salvador i Santa Maria.

Esta catedral es va construir sobre una antiga mesquita a la fi del segle XIII i és la seu de la Diòcesi Oriola-Alacant des de 1564. A més, està declarada com a Bé d’Interés Cultural amb categoria de monument.

Destaca per la seua impressionant façana, la seua torre campanar i el retaule de l’altar major. El seu interior alberga obres d’art i un important òrgan del segle XVIII, i encara que és una de les catedrals gòtiques més xicotetes d’Espanya, no deixa de fer gala del seu coqueto aspecte interior.

Església de Santiago Apostol.

Construïda en el segle XV, en plena transició entre el gòtic i el renaixement, va ser declarada Monument Nacional en 1933, a causa del seu gran valor artístic. Al llarg dels segles ha patit diverses restauracions, especialment després dels danys provocats per la Guerra Civil Espanyola.

És un edifici d’estil gòtic valencià, amb afegits renaixentistes i barrocs. Entre els seus elements més destacats estan la façana principal, la seua volta estrelada, el retable major, la Capella de la Comunió i la seua Torre Campanar.

Alberga imatges i escultures de gran valor, moltes d’elles processionen en la Setmana Santa oriolana, destacant la talla del nostre Pare Jesús de la Caiguda, una de les imatges més venerades a la ciutat.

Museu de Setmana Santa.

Es va inaugurar en 1997 amb l’objectiu de preservar, exhibir i divulgar la riquesa artística i devocional de la Setmana Santa oriolana, que està declarada Festa d’Interés Turístic Internacional.

Alberga una impressionant col·lecció d’imatges processionals, trons, estendards i objectes litúrgics que formen part del patrimoni de les diferents confraries d’Oriola, amb obres de Salzillo (El nostre Pare Jesús Nazareno), Farinés, Díez, Guintin de Torre, Coullaut-Valera (Crist Yacente), Sánchez Lozano, Galarza (Crist del Perdó), Esteve, Bussy, Seiquer Zanón, Balaguer, Enrique Luis… i obres dels tallers de Orrico, Martínez, Maestre Sánchez i Vicente Gimeno.

Casa Museu de Miguel Hernández.

Oriola és el bressol del poeta Miguel Hernández (1910-1942), poeta de la Generació del 36 i una de les figures més importants de la literatura espanyola del segle XX. La seua poesia, profundament marcada per la seua experiència en la Guerra Civil Espanyola, destaca per la seua força emotiva i compromís social. La seua vida tràgica i la seua prematura mort a la presó ho van convertir en un símbol de resistència i lluita per la llibertat.

Visitarem la llar on va viure, una casa que conserva mobles i objectes originals de la seua família, així com exposicions sobre la seua vida i obra.

En el barri de San Isidro podrem visitar el “museu hernandià a l’aire lliure” i contemplar les pintures murals que cobrixen d’art i poesia les façanes dels seus carrers. Una visita obligada per a descobrir la petjada poètica i vital de Miguel Hernández.

Mª Carmen Izquierdo Molins.
Juli Sanchis Aguado.
Fernando Cuenca.