Viatge cultural de l’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado als Jardins de Monforte de València.

València és coneguda com la ciutat de les flors, encara que la seva riquesa en jardins no es queda enrere. Un exemple d’ells son els Jardins de Monforte: Un jardí geomètric d’estil neoclàssic únic en aquesta ciutat.

Tal és la seva bellesa i valor cultural, que ha segut una de les visites feta per l’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado, dins del seu cicle d’activitats de viatges culturals.

Aquest es troba en plena ciutat de València a manera d’oasi de vida, amb una superfície de 12.597 m². Un jardí aïllat per murs, que aconsegueix en el seu interior un espai per al repòs i a la vegada la sensació estrictament estètica i naturalista.

Aquest espai és l’últim jardí historicoartístic del segle XIX que queda a la ciutat de València (Espanya).

L’origen dels Jardins de Monforte.

Els Jardins de Monforte (Jardines de Monforte), per a “entendre-ho”, deguem veure’ls en un context històric, donat que trenca amb les actuals tendències en jardineria.

En ells podem gaudir de belles estàtues i xarons, relaxants fonts ornamentals, figures de plantes retallades, arbres i arbustos de grans bellesa i antiguitat, tanques retallades i zones de flor… sense dubte i tal com hem avançat, un jardí dels més bells de la ciutat de València.

El seu origen es remunta a un dels horts existents a la zona d’extramurs de València. Aleshores rebia el nom de huerto de D. José Vich, Barón de Llaurí.

L’any 1849 fou venut a En Juan Bautista Romero Almenar, Marqués de Sant Joan, per 80.000 reals. Com anècdota, la pesseta de 1848 era una moneda d’argent equivalent a quatre reals.

El Marqués de Sant Joan, en quan el va adquirir, va encarregar la construcció del Jardí a l’arquitecte valencià Sebastián Monleón Estellés. Al morir el Marqués en 1872, passà a la seua esposa, que el deixà en herència a una de les seues nebodes: Josefina Sancho Cortés. Aquesta, casada amb Joaquin Monforte Parrés, va decidir des d’eixe mateix moment que el jardí passara a denominar-se Jardin de Monforte i així fins als nostres dies.

Història recent dels Jardíns de Monforte.

Conegut l’origen del Jardí de Monforte, ara ens centrem amb les seves diferents fases administratives durant aquestes últimes dècades.

L’any 1941 fou declarat Jardí Artístic Nacional, quedant sota la protecció de l’Estat. Després de la riuada de 1957, fou recuperat per a la ciutat per l’Ajuntament de València.

L’any 1970 passà a ser propietat municipal i es va restaurar. Tan sols dos anys després, en 1972, es va obrir al públic després de rehabilitar el seu Palauet i del traçat artístic neoclàssic del jardí. Va coincidir amb la primera edició de la Fira Iberflora, que tingué lloc a Vivers, u dels majors jardins públics d’aquesta Ciutat.

Cal destacar que, des de 1984, és gestionat i mantingut per la Fundació Pública Municipal de Parcs i Jardins Singulars.

Estructura dels Jardíns de Monforte.

Com hem avançat, els Jardins de Monforte estan considerats com els últims jardins historicoartístics del segle XIX que queden a la ciutat de València. Però al llarg del temps ha gaudit de diverses ampliacions i actualment els que el visiten poden trobar nou àrees temàtiques ben identificades.

Una d’elles està assignada com àrea de Manteniment. La resta es divideix en la construcció del Palauet (edifici) i zones enjardinades en les que s’inclouen les àrees de parterre vell, túnel de trepadores, parterre nou, el roserar, la zona d’ampliació de 1970, el jardí romàntic i la muntanyeta.

Recordem que el Palauet fou construït a iniciativa del propi Marqués de Sant Joan i que fou obra de l’arquitecte Sebastián Monleón Estellés. Actualment s’utilitza per realitzar bodes civils al llarg d’alguns dies de la setmana.

Aquest Palauet, d’estil acadèmic francés i rococó, està concebut des dels seus inicis com conjunt d’una finca d’esbarjo associada al Jardí i que el fet d’estar dissenyat per un arquitecte es deu a que en aquella època no existien les figures professionals d’arquitectes paisatgistes, jardiners, etc.

Els lleons rebutjats pel Palau de les Corts.

Com curiositat dels Jardins de Monforte, associats al Palauet es troben dos lleons rebutjats pel Palau de les Corts o Palau del Congrés dels Diputats.

Aquestos lleons, llaurats en pedra blanca de Colmenar, tenen unes mesures de 90cm. d’alt per 140 de llarg. Foren esculpits per José Bellver i Collazos per a l’escalinata del Congrés dels Diputats en Madrid en la dècada de 1850, però mai es van col·locar allí per considerar-los massa xicotets. Foren rebutjats per poc fers, escanyolits i més semblants a gossos rabiosos que a uns vertaders animals salvatges.

Cal destacar que els lleons del Congrés necessitaren fins a tres intents i aquests foren el segon dels assajos. Els definitius o actuals tenen unes mesures de 2,10 m. d’alt, son de bronze, realitzats per la Fàbrica d’Artilleria de Sevilla a partir dels canons presos a les tropes marroquines pel general Leopoldo O’Donnell en la batalla de War-Ras de 1860.

Com és el Jardí de Monforte?

Abans d’entrar en la descripció del Jardí de Monforte, hem de tindre en compte els seus dos segles antiguitat i l’evolució social que ha intervingut en ell.

És per això que, al analitzar-lo veiem que actualment compta amb dos àrees principals que, si be s’encontren molt integrades entre si, obeeixen a dos estils molt diferents, propis de les corrents paisatgístiques del moment en que es va crear a finals del s. XIX una i la més recent des de finals del XX fins avui.

L’estil neoclàssic del Jardí de Monforte.

L’àrea de l’estil neoclàssic del Jardí de Monforte correspons a l’essència del seu estat inicial. També és cert que durant aquests dos segles ha experimentat actualitzacions, si bé sempre s’ha tingut en compte el seu origen com referència.

En aquest context, el Jardí de Monforte és geomètric, d’estil neoclàssic i està en contacte amb el Palauet.

Conté 33 escultures italianes de marbre, abundància d’estanys i assortidors, amb camins rectilinis i tanques retallades… en el que es deixa clar una idea inicial del jardí.

La seva organització geomètrica permet el domini i control total de l’espai per a l’ésser humà, amb la finalitat de racionalitzar camins i jardineres, optimitzant circulacions, reg i exposició de plantes.

Tot contribueix a augmentar la sensació d’espai ordenat i dominat: els vegetals es queden amb la forma que els dona el jardiner al retallar-los.

Els traçats geomètrics en la jardineria antiga també tenien una funció sagrada, ja que l‘encreuament de dos camins perpendiculars, simbolitzaven les quatre direccions que descobrien el mon i els quatre rius del Paradís.

L’estil naturalista i paisatgista del Jardí de Monforte.

En contrast amb l’estil neoclàssic anterior, ens endinsem, dins del mateix jardí global, amb un altre de caràcter naturalista, paisatgista i clarament romàntic, on el seu aspecte més selvàtic predomina clarament.

La transició entre el jardí geomètric i el romàntic es realitza de manera suau i imperceptible, percebent les diferències i complementarietat amb total normalitat.

En ell, a més, destaquen els grans exemplars de magnòlies, llorers i ginkgos. En el seu conjunt, un jardí naturalista, més informal, inspirat en el romanticisme, amb camins curvilinis sinuosos, tanques voluminoses, un gran estany i una muntanyeta artificial, coronada amb un mirador anomenat Belvedere i entapissada de vegetació exuberant amb pins i sotabosc, que alberga una gruta en la part inferior.

Un esquema naturalista on es pretén imitar i perfeccionar la naturalesa perquè resulte atractiva i suggerent a les persones que el visiten.

L’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado aconsella a qui visite la ciutat de València que, entre les visites obligades, no obliden incloure aquest jardí Historicoartístic del s. XIX.