Per què em feren tan lluny?

Vicente López Mateu
La Torre d’Espioca i la seua possible restauració
5 abril, 2017
Concierto mariano de la Coral del 5 de mayo
Concert marià de la Coral del 5 de maig
21 abril, 2017

Per què em feren tan lluny?

Torre de Espioca

He tornat a somriure, a sentir-me volguda després de tants anys…, segles diria jo…, d’un llarg oblit. Malgrat l’empremta del pas dels anys sobre la meua pell em sent amb forces per viure molts anys més, però necessite sentir la calor i la cura de la meua gent, i tal com ho dic, ho sent després de tant de temps. És veritat que tinc alguns reconeixements com, per exemple, des del dia 19 de gener de 1993 la qualificació de Bé d’Interés Cultural amb el núm. 46.16.194-003 i l’anotació ministerial, RI-51-0007339. Però, trobava a faltar l’escalforeta humana al meu voltant i gràcies a iniciatives com les de Picafoto, l’any passat em tornà a visitar molta gent, em fotografiaren i… Ho reconec: sóc presumida i m’agrada posar-hi.

Em van construir com a estructura defensiva almohade sobre un lloc estratègic per a exercir perfectament la meua escomesa per a l’època, el segle XI. Hui, amb tanta modernitat, diuen que estic en les coordenades 39°18′54″N/0°26′27″O. Per a mi, en el complex agrícola cultural de la Torre d’Espioca, al costat de la masia/alqueria que du el meu nom, se’m veu perfectament des de l’autovia 7, just davant dels centres penitenciaris de Picassent 1 i 2, i en un lloc perfectament accessible dins de l’alqueria.

Torre de Espioca

Vaig nàixer esvelta, forta amb cos de pedra i argamassa. Com a torre típica de l’època tinc forma rectangular (4,95m x 5,6m de base), planta baixa i tres pisos amb una alçària de 18,47m. Hui, com els passa als humans, amb el pas del temps, he perdut una miqueta d’alçària i la meua mida és de 16,77m. La meua base és molt sòlida, les meues parets tenen 1,32 metres de grossària que són menors i formen lleixes, a mesura que puge per guanyar visibilitat en l’horitzó. Al meu voltant es van construir edificacions annexes que amb el temps han desaparegut, tot i que encara hui se’n poden trobar algunes restes.

Tornant als meus inicis, des de la meua posició de talaia ajudava a vore arribar els exèrcits enemics o d’altres amenaces amb la major antelació possible. Si hi havia alguna situació de risc per als habitants de la zona, aquests em feien servir també per mitjà de l’ús de senyals de foc o de fum per difondre ràpidament la informació entre les diferents alqueries properes, per tal que tingueren temps per preparar-se davant d’un possible atac. El meu emplaçament era estratègic i privilegiat, ja que es troba al final d’una cadena de pujols que m’eleva sobre el territori circumdant i em facilita una visibilitat de quasi 360 graus. Aquesta posició és la millor de la resta de torres germanes de les alqueries veïnes.

Pel que fa a la meua missió de torre defensiva ha canviat molt. Les voltes que dóna la vida! Hui convisc amb dos torres més, les del centre penitenciari i si des de la meua es vigilava qui podia vindre cap ací, des de les altres dos es vigila qui se’n pot anar.

Torre de Espioca

La història explica que en els meus anys d’esplendor gaudia de gran respecte. Segons Rafel Bosch i López, la primera referència històrica documental que teniu de mi com a Torre d’Espioca, la proporciona el llibre del Fets de Jaume I, on es narra que en una cavalcada que va fer el rei amb el seu exèrcit l’any 1233, cinc anys abans de la caiguda de la ciutat de València, va passar pel meu costat i l’alqueria d’Espioca, la qual estava molt ben defensada, no ens van atacar i van seguir el seu camí fins a Almussafes. També és cert que pocs anys després, en 1238, l’alqueria d’Espioca es va rendir a l’exèrcit de Jaume I després de la caiguda de la ciutat de València, de la mateixa manera que ho van fer gran part de les alqueries del territori, però per mitjà d’un pacte especial per evitar l’ús de la violència.

El primer senyor del nou lloc cristià d’Espioca va ser Roderic Sabata. Eren moments de reconversió religiosa i, per això, van construir a pocs metres de mi, la primera i més antiga ermita del terme de Picassent: La parròquia de Santa Maria.

Com a mi, se la pot visitar amb el permís dels propietaris de l’alqueria. Exactament està situada dins el complex de l’alqueria i durant molts anys va ser l’única ermita per als diferents nuclis urbans confrontants. De fet, en els seus orígens, aquesta va ser també la parròquia matriu sobre els pobles propers com Alginet, Benifaió i Almussafes per tindre jurisdicció eclesiàstica.

Com en el meu cas, amb el temps tot va canviant i el teixit d’edificacions parroquials també va canviar. Per exemple, la distància entre nuclis poblats com Alginet i la parròquia de Santa Maria va ser un motiu al·legat pels habitants d’aquest poble per aconseguir separar-se’n. Una escassetat de transport adequat i una distància de quasi cinc quilòmetres convertien el viatge en dificultós, sobretot, durant les pluges fortes o moments climatològics extrems. Possiblement per aquestes causes es va arribar a la creació i l’alçament de la vicaria d’Alginet el 9 d’octubre de 1375 i, encara que estava sotmesa a la Parròquia de Santa Maria, podien comptar amb un vicari perpetu i evitar, així, tan llarg desplaçament. Segons Paco Beltrán -cronista oficial de Benifaió-, va ser precisament aquesta vicaria l’origen per a l’alçament de la posterior parròquia d’Alginet el 2 d’agost de l’any 1537.

Per aquestes dates, la Torre d’Espioca posseïa una gran hegemonia sobre les poblacions veïnes. Però, segons es documenta, entre els anys 1467 i 1537 van haver una sèrie de causes que conduïren a la seua despoblació. En alguns estudis es parla que es va vore afectada per una sèrie de malalties com les febres tercianes que van delmar gran part de la població, però no se sap molt bé la causa. El que sí està més clar és que la seua escassa població va decidir traslladar la residència a Picassent. L’antiga Torre d’Espioca va romandre despoblada fins a finals del segle XVIII o principis del XIX, quan es va construir la casa d’Espioca.

He viscut des del meu naixement una gran transformació del meu entorn, he patit els avatars del temps i he sobreviscut a guerres i a l’assot climatològic. També he patit actuacions impròpies com la que se’m va realitzar durant el segle passat en una reparació del meu acabament, amb merlets de materials que no són adequats a la meua construcció original. Encara em trobe en “un terreny tancat i protegit”, com ho està la resta de l’alqueria, he patit casos d’espoli i vandalisme urbà: Persones que accedeixen a mi, a l’empara de la nocturnitat, per a fer excavacions amb detectors de metalls en recerca de peces de interés. Actes que estan contribuint al meu deteriorament i deixen més empremta que el pas del temps.

Torre de Espioca

Però com dic, tot apunta que la meua vida està canviant i això m’alegra molt. Durant 2016, el grup fotogràfic de Picassent, Picafoto, integrat en l’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado i amb el patrocini de l’Ajuntament de Picassent, va organitzar la primera exposició monogràfica de fotografia sobre mi amb un gran èxit de participació ciutadana i així ho demostren les més de 170 fotografies exposades de la mà d’uns 70 autors. Van realitzar un llibre-catàleg amb una selecció de les meues fotos. Durant el període previ a l’exposició molts dels autors vingueren a visitar-me en diverses ocasions i em van fotografiar de lluny, de prop, de costat… De dia, de nit… Amb sol, amb núvols que amenaçaven pluja… Des del cotxe mentre es conduïa per l’autovia, fins i tot, ho van fer des de casa amb les noves tecnologies… Centenars de fotos per després triar aquelles en què més bonica eixia. Em va encisar tornar a sentir-me protagonista, estimada i m’estremia quan veia gent que deia mentre em fotografiava “Aquesta Torre és màgica, em transmet alguna cosa que no sé què és, però no em canse d’estar al seu costat”.

M’expliquen des de Picafoto que 2017 és el meu any, l’any de la Torre d’Espioca, que faran una altra exposició sobre mi, durant sis mesos, al Centre de Salut de Picassent, que a la web de l’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado hi haurà una secció només per a mi, que volen organitzar-me una visita fotogràfica a la qual, de segur, que els oferiré el meu millor somriure. Gràcies per demostrar-me tant d’afecte.

Per cert… Sé, perquè m’ho han explicat, que la meua exposició a la Casa de la Cultura de Picassent també va ser visitada per centenars de xiquets i de xiquetes que feien moltíssimes preguntes sobre mi i això és sinònim que els va interessar i, per descomptat, m’afalaga. La pregunta d’un xiquet em va cridar especialment l’atenció: “Per què em van fer tan lluny?” Va ser la gent qui se n’anà… Jo sempre vaig estar ací i mai vos deixaré.

Autor: Fernando Cuenca
Membre de Picafoto
Associació d’Amics de Cristòfor Aguado

1 Comentari

  1. Juan J Díaz dice:

    ESTUPENDO ARTÍCULO.
    ENHORABUENA FERNANDO CUENCA

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies